Alves: “Vam ser com Muhammad Ali: volàvem com una papallona, però vam picar com una abella”
Cinc anys després de la Champions aconseguida a Berlín contra la Juventus, Dani Alves recorda com va ser aquella final. El brasiler va alçar la seva tercera Champions, la cinquena de la història del Club. El segon jugador estranger que més partits ha disputat amb el Barça afirma, en una entrevista a UEFA.com, que el vessant psicològic va ser molt important per vèncer el conjunt italià.
Els records sobre la final
“Ho recordo pràcticament tot sobre la final. És molt recent i no ha passat gaire temps des de llavors. Però recordo que va ser un moment molt especial, però també molt complicat en l’àmbit personal i col·lectiu. La gent pensava que no podríem aconseguir el triplet un altre cop i animaven els nostres adversaris perquè no l’assolíssim. Érem molt conscients que la gent creia que no seríem capaços de fer-ho. Quan estàs preparat per enfrontar-t’hi, és poc probable que les coses negatives passin. Aquest és el secret del Barça en les finals: sempre hi va molt preparat.”
“L’atmosfera era increïble, els ànims també: estàvem molt concentrats. Això és el que més estimo del Barça: quan arriben a una final, saben que el pitjor ja ha passat i és l’hora de gaudir. I quan gaudeixes, t’oblides de les possibilitats de l’adversari.”
La Juventus: un rival molt complicat
“Ens enfrontàvem a un rival molt físic i sabíem que havíem de guanyar des de la possessió de la pilota. No importa com de fort sigui el rival si aconsegueixes que et persegueixin sense la pilota, perquè es cansaran. En el moment en què abaixessin la guàrdia és quan havíem d’atacar. Vam ser com Muhammad Ali: volàvem com una papallona, però vam picar com una abella. Crec que vam ser els justos vencedors de la final i vam celebrar moltíssim el triomf perquè era la repetició del Triplet.”
“Sabíem que la Juventus era un equip extremadament ben organitzat. Sempre que hi ha un equip molt físic i un altre que mou molt bé la pilota, és una lluita per als primers. Amb Luis Enrique elaboràvem menys les jugades ofensives, però intentàvem atacar més ràpida i directament.”
Un inici immillorable
“El gol de Rakitic a l’inici del partit va ser vital. Per això dic que aquest tipus de partits acostumen a ser més psicològics que físics. Pensar que t’estàs enfrontant a un dels millors equips del món i que et marqui en els primers quatre o cinc minuts fa que afrontis el partit d’una altra manera. Malgrat això, no he vist mai una final en què un equip no hagi tingut alguna oportunitat de guanyar el partit. És per això que cal estar alerta perquè, per exemple, quan vam concedir un gol contra la Juventus o contra el Manchester United a Wembley et fa estar alerta i no alterar el guió inicial, perquè no hi ha temps per a la improvisació.”
La reacció després del gol de l’empat
“Tot i el gol de Morata que va suposar l’1-1, no vam deixar de ser un equip. Ens dèiem: 'No us hi amoïneu. Som-hi nois, continuem! La copa és nostra, és nostra!' Vam començar a donar-nos ànims entre tots perquè, si no, arribes al vestidor amb el cap cot.”