París va ser blaugrana avui fa 14 anys
Saint-Denis va ser blaugrana un dimecres ara fa catorze anys. El mes de maig de l’any 2006 va ser un dels més prolífics de la història del Barça. L’equip, aleshores dirigit per l’holandès Frank Rijkaard, havia revalidat el títol de Lliga el dia 3 contra el Celta a Balaídos, aconseguint d’aquesta manera el segon campionat domèstic consecutiu, i tenia l’oportunitat de lluitar per aixecar la segona Champions de la història del Club. L’escenari era París i el rival l’Arsenal, amb el davanter Thierry Henry -jugador que després seria blaugrana- com a principal perill ofensiu. Les coses no van començar precisament bé, però catorze anys més tard de Wembley 1992, el Barça tornava a ser campió d’Europa. Barcelona tenia un nou doblet.
Werder Bremen, Udinese i Panathinaikos –a la fase de grups–, Chelsea –als vuitens de final–, Benfica -als quarts de final-, AC Milan –a la semifinal– i Arsenal –a la final– van ser els rivals en aquella edició de la Lliga de Campions. Milers de barcelonistes es van desplaçar fins a la capital francesa per omplir el sector blaugrana de les graderies de Saint-Denis. El Barça arribava a la cita amb les baixes de Xavi Hernández i de Leo Messi, els dos per lesió, però es va saber sobreposar a les adversitats i va acabar tocant el cel parisenc aquella nit de dimecres.
Una victòria amb remuntada inclosa
Era la cinquena aparició blaugrana en una final de Champions i l’oportunitat de treure’s l’espina de l’última derrota a Atenes contra l’AC Milan (1994). Tot i l’ambició dels de Rijkaard, van ser els gunners qui van inaugurar l’electrònic al tram final de la primera meitat, gràcies a un cop de cap del defensa britànic Sol Campbell. L’Arsenal s’avançava en el marcador amb 10 jugadors –per l’expulsió del seu porter Jens Lehmann– i després que l’àrbitre hagués anul·lat prèviament un gol a Ludovic Giuly. La final se li posava molt complicada als culers, però un gol de Samuel Eto’o en el minut 77 i un altre de Juliano Belletti en el 81, tots dos precedits d’una assistència del davanter suec Henrik Larsson, van remuntar el marcador, van fer esclatar tot el sector blaugrana de l’estadi parisenc i, sobretot, van ser suficients perquè el Barça tornés a tastar el gust de la glòria europea catorze anys després.
L’inici d’un nou paradigma mundial
La final de París no només va ser la conseqüència única d’un gran any, sinó l’inici d’un cicle que va portar al Barça a aconseguir tres Champions més en nou anys: Roma (2009), Londres (2011) i Berlín (2015), a més de quatre semifinals en què els blaugranes no van poder passar de ronda.
La victòria de París va tornar a posar el Barça a la primera plana del futbol europeu i mundial. Aquell mes de maig del 2006, el barcelonisme va guanyar un doblet històric, però també va demostrar a tot el planeta que ho havia fet practicant un estil de joc molt particular, una metodologia única que ja venia de l’època del Dream Team de Johan Cruyff i que va acabar d’explotar justament després de París.
