20 anys de Juan Carlos Navarro

Va arribar al Barça amb tan sols 11 anys, procedent de l’equip del seu poble, el CB Santfeliuenc. Vint-i-cinc anys després encara hi és, i s’ha convertit, no només en història viva del Palau Blaugrana, sinó també en el millor jugador de la història de la secció del bàsquet del Club. Aquell nen, que va començar a jugar seguint el mirall del seu germà Justo, ara és el millor jugador de tots els temps del FC Barcelona.

Vint anys d’un debut amb el primer equip del club de la teva vida no els acompleix qualsevol, i és per això que se sent un privilegiat: “Aquest mes de novembre és un mes molt especial. Mai hauria pensat que arribaria fins aquí. Quan miro enrere veig que tot ha passat molt ràpid, però estic superorgullós de qui soc, com soc i els valors que m’ha pogut transmetre el meu club. Sempre dic que això és casa meva. Poc més puc afegir per definir com de bé em sento aquí.”

Més enllà, però, d’una llegenda al món del bàsquet, més enllà d’un col·leccionista de rècords i títols –ho ha guanyat tot-, s’amaga una persona molt normal, molt pacient i tranquil·la. Un tipus, com diu el tòpic, amic dels seus amics i que dona molt valor a la família, el seu far.

La Vane, la paret mestra

La seva dona, Vanesa, amb qui fa deu anys que està casat i 21 anys de relació és i ha estat el seu gran pilar, la seva paret mestra. En els mals i en els bons moments, ella sempre li ha fet costat. Ha estat la crítica més ferotge –ara el testimoni l’han agafat les seves dues filles Lucía i Elsa- i ha estat la que més l’ha animat a superar els moments no tan bons.

Es van conèixer amb tan sols 14 anys a Sant Feliu. Jugant a bàsquet, com no podia ser d’una altra manera, en un espai batejat com Las Pistas. Al Juan Carlos nen li agradava molt aquella nena, la Vane, la filla del Luis i la Sole, els quals mai haurien imaginat que acabaria sent la dona del millor jugador de bàsquet de la història del nostre club. “Dos anys em va anar al darrere”, explica la Vane, “fins que al final li vaig dir que sí” (somriu).

La seva dona recorda, encara amb emoció, el dia del seu debut al Palau: “Feia poc temps que estàvem junts. Ell va fer el que va voler en els minuts que va ser a la pista. Recordo un Palau emocionat amb aquell jugador que no tenia por de res. Després del partit, molta gent l’esperava a fora. Tots volien un autògraf!”. La Vane també explica que el Juan Carlos –home que controla bastant les seves emocions-, aquell dia estava molt content. El 23 de novembre del 1997 havia debutat amb el primer equip del FC Barcelona, sota les ordres de Joan Montes.

Darrere la Vane, però, també hi ha el fruit del seu amor, les seves dues filles Lucía i Elsa. Les dues, també jugadores de bàsquet, estan “enamorades” del seu pare. Idolatren tot el que ha fet, des de la normalitat que sempre els ha procurat transmetre. Són, juntament amb la Vane, les seves dues crítiques més ferotges, comenta el Juancar, com és conegut a casa per la seva dona: “Des que van començar a jugar a bàsquet que s’han convertit en les meves crítiques més dures. Us he de dir, però, que m’agrada veure com creixen i com saben llegir situacions del joc que potser jo ni havia vist”.   

Valors indestructibles    

La família –pares, germans, Vane i filles- i els seus amics són els dos punts bàsics en què Juan Carlos Navarro sustenta el seu manual de valors. Se sent “orgullós” de tot el que ha construït al costat de la seva dona i “content per poder haver mantingut els mateix grup d’amics” amb els quals va créixer al poble. “Solem quedar sovint. Casa meva sempre té les portes obertes. Les tardes després de partit solem estar plegats. Juguem a cartes, riem molt, veiem partits del Barça de futbol plegats... Això és molt important i sa per a tots, i també parlem de l’actualitat que ens envolta”. Aquests moments són, com el capità del Barça Lassa reconeix, “impagables”.

Els amics d’en Juan Carlos l’han acompanyat arreu. Des del Mundial júnior de Lisboa, en què es va proclamar campió del món superant els Estats Units a la final, fins al darrer bronze guanyat a l’Eurobàsquet de Turquia. Vint anys acompanyant-lo també en cites del Club, amb records inesborrables, com la final de l’Eurolliga 2010 a París o altres Finals a Quatre amb sabors més agredolços, que sempre s’han fet més suportables en la seva companyia: “El fet que sempre algun dels meus amics hagin estat allà ha significat moltíssim. Per a mi és important saber que els teus hi són. Tinc la sensació que mai estic sol sabent que els tinc a prop i sempre m’ha ajudat molt”.

Un dels amics més recents, però amb qui ha segellat una amistat indissoluble, és l’exjugador del Barça d’handbol Iker Romero. El de Vitòria, ara mànager d’un equip d’handbol de la Bundesliga, ens explica com es van conèixer i com va néixer una amistat a prova de bombes: “Jo estava a Eivissa de vacances amb alguns amics. Era l’any 2003. Aquell mateix estiu, mentre jo era allà, em va trucar Valero Rivera per fitxar pel Barça. Jo no vaig dir res a ningú –després jugaria vuit temporades al Palau-. Una tarda vam coincidir amb en Juan Carlos, en Pau i en Marc Gasol, que també estaven allà de vacances. Vam jugar un partit de vòlei platja, que per cert van guanyar ells i, després, vam fer unes cerveses.”

Des d’aquell moment, la seva amistat ha anat a més. Cada cop que l’Iker és a Barcelona gaudeixen de moments plegats, continuen passant vacances junts amb les seves respectives famílies i són referència l’un de l’altre: “Potser sona una mica romàntic, però si algú em preguntés com hauria de ser un amic, els diria que com en Juan Carlos. És una persona 10 que sempre ha estat allà quan l’he necessitat. Em sento molt orgullós de poder dir que és un dels meus millors amics.”     

Els mateixos costums de sempre

Si una cosa defineix Navarro com a persona, però, és que defuig els grans luxes. No és dels que solen anar a restaurants cars per sopar, no porta cotxes de darrera generació esportius i no fa viatges fora de l’abast de tothom. Ell és el Juanqui de sempre, el que va créixer a Sant Feliu. Continua anant al mateix bar cada matí, on menja un entrepà de pa amb tomàquet i pernil dolç i pren el seu tallat a la barra, mentre fulleja quatre diaris.

Continua acompanyant les seves filles als entrenaments de bàsquet, sempre que els viatges de l’equip li ho permeten, curiosament, al pavelló que porta el seu nom a Sant Feliu, una cosa, reconeix, “a la qual crec que encara no m’hi he acostumat”. Continua devorant sèries als viatges que fa amb el primer equip de bàsquet, les ha vist totes!, però es mor de riure amb La que se avecina. Continua també portant penjats de les orelles els mateixos cascos blancs simples i de cable, res d’auriculars sense fils...

Continua defugint també les xarxes socials, no té compte de Twitter ni d’Instagram, malgrat que d’ofertes per fer-se’n no n’hi han faltat: “Soc molt de guardar-me les meves opinions per a mi. En tot cas, m’agrada la pluralitat i comentar les coses amb els meus amics. No tinc necessitat que milers de persones sàpiguen com penso”. Continua també sent fidel als ídols. Als seus germans i a Federer. “Sense que s’empipi Nadal, que em sembla un dels més grans tenistes que mai he vist i a qui admiro moltíssim, sobretot per la seva mentalitat, Roger Federer ha estat una inspiració. És un jugador diferent, té un joc subtil i alhora bonic, molt bonic. Té molta classe i sempre ha estat educat i mai ha tingut una paraula per damunt d’una altra. Per això potser m’hi he sentit molt identificat.”  

Els companys d’habitació

En aquests 20 anys al primer equip del FC Barcelona, Juan Carlos Navarro ha tingut nombrosos companys d’habitació. La convivència, sempre clau per transmetre un bon clima en un equip professional, ha estat clau per als èxits de l’equip. Companys com l’ara mànager de la secció, Nacho Rodríguez, Pau Gasol, Roger Grimau, Víctor Sada, Alex Abrines o Ante Tomic han marcat les temporades de la Bomba:  “Amb el que més temps he passat és potser amb en Pau Gasol, malgrat que més a la selecció que al Barça, però el vull esmentar perquè quan vam pujar al primer equip de manera més continuada sempre estàvem junts. Fèiem moltes coses plegats dins i fora de l’equip. Anàvem a sopar i a dinar amb la Vane, i també anàvem al cinema, per posar-te un exemple”.

“També vaig tenir en Nacho Rodríguez de company les primeres temporades. Sempre he dit que tant ell com en Roberto Dueñas em van ajudar molt a entendre com era el món professional. Van ser un grans referents per a en Pau i per a mi”, admet Navarro.

“D’altres companys amb qui vaig passar grans moments van ser en Roger Grimau i en Víctor Sada. Amb en Rouge compartíem capitania. D’ell vaig aprendre moltes coses. Va ser un enorme capità. Transmetia molt dins del vestidor. I amb en Víctor sempre m’hi he dut molt bé. Crec que sempre hem encaixat perquè ell és de dir el que pensa i jo d’escoltar. Vam passar grans moments amb tots ells”, comenta l’ara capità barcelonista.

Un debut amb 10 punts en 11 minuts

El 23 de novembre del 1997, Joan Montes va fer debutar un noi anomenat Juan Carlos Navarro, de les categories inferiors del Club, en un partit davant del Covirán Granada per la lesió de Rafa Jofresa, que tenia un esquinç abdominal. Des de llavors, el de Sant Feliu ha jugat tota la seva carrera al Barça a excepció de l’any que va jugar als Memphis Grizzlies de l’NBA al costat de Pau Gasol.

L’escorta català va jugar gairebé 11 minuts d’un partit que els blaugranes van guanyar per 99-75 i en què Navarro va ser el tercer màxim anotador, amb 10 punts, només per darrere de Xavi Fernández, amb 15, i Sasha Djordjevic, amb 24. A més, va ser capaç de capturar dos rebots en atac, repartir una assistència i rebre cinc faltes dels rivals.

Va jugar un parell de minuts a la primera part però va ser a la segona quan va disputar els minuts que van fer que els gairebé 6.000 espectadors que aquell dia eren al Palau veiessin un jugador irrepetible i que s’ha convertit en una icona per als aficionats del Barça dels darrers 20 anys.