fcb.portal.reset.password

El FC Barcelona expressa el seu dolor per la mort d’Agustí Montal i Costa (1934-2017), president del Club entre els anys 1969 i 1977, que ens ha deixat aquest dimecres als 82 anys. El FC Barcelona vol transmetre el seu més sentit condol a la família, amb qui comparteix aquests moments de dolor, juntament amb els socis, aficionats del Club i el món del futbol.

Herència barcelonista

Agustí Montal i Costa era el president viu més antic del Club, en el qual va exercir la presidència del 1969 al 1977. El seu nom està íntimament vinculat al fitxatge de Johan Cruyff i la consecució de la Lliga la temporada 1973/74 després de 14 anys del darrer títol de Lliga, i amb el posicionament explícitament catalanista del Club en els darrers anys del franquisme. El cognom Montal té una gran significació en la història del barcelonisme, ja que Agustí Montal Costa era fill d’Agustí Montal Galobart, que també va ser president del Club del 1946 al 1952. De fet, és l’únic cas en la història del Club en què un pare i un fill n’hagin estat presidents.

Nascut a Barcelona el 5 d’abril del 1934 en el si d’una família d’empresaris del tèxtil, va estudiar fins a convertir-se en enginyer industrial. De ben jove va començar a practicar diversos esports, com l’hoquei herba, el tennis, el futbol, a més de fer regates amb els seus germans a Arenys de Mar. El 1958 es va casar amb l’Anna Prat, amb la qual va tenir quatre filles i un fill. El 1964 va morir el seu pare i amb tan sols 30 anys es va haver de fer càrrec d’Industrial Montalfita, que va ser el centre de la seva activitat empresarial fins que la crisi de la indústria tèxtil la va fer tancar el 1989.

Com a barcelonista, Montal fill havia viscut molt jovenet els èxits del Barça de les Cinc Copes, però també la sequera dels anys seixanta. El 1968 Montal va esdevenir un dels tres vicepresidents del Club en la junta d’unitat que encapçalava Narcís de Carreras. Aquella junta no va durar gaire, i al desembre del 1969 els pocs socis compromissaris que aleshores podien elegir el president van triar Montal amb un ajustat resultat de 126 a 112 vots davant de Pere Baret. Molts creien que Montal no tenia suficient caràcter per tirar endavant el Club, però pocs mesos després de l’elecció es va posar a prova la seva fermesa. El primer conflicte important va ser el famós penal assenyalat injustament per l’àrbitre Guruceta al juny del 1970. Davant d’aquella flagrant injustícia, Montal es va queixar a les autoritats esportives assenyalant que aquella decisió formava part d’un conjunt de decisions que perjudicaven sistemàticament el Club. Era la primera vegada que el Club expressava formalment el seu disgust a unes autoritats esportives que no estaven acostumades a cap protesta pública.

Montal va tornar a posar contra les cordes a la federació quan aquesta no va acceptar el fitxatge per part del Club de dos jugadors oriünds (descendents d’espanyols), quan sí que havia autoritzat els fitxats per altres clubs. Va encarregar un informe a l’advocat Miquel Roca per demostrar que molts dels suposats oriünds no ho eren. Amb la força d’aquest informe va obtenir el seu veritable objectiu, que era que la federació obrís la porta al fitxatge de jugadors estrangers. Aquest pas va ser imprescindible per aconseguir el seu èxit més gran: la contractació a l’estiu del 1973 de Johan Cruyff.

Amb l’arribada de Cruyff es van obrir noves esperances esportives, amb la brillant temporada 1973/74. Amb Cruyff sobre la gespa el president Montal va revalidar el càrrec amb comoditat en les eleccions de compromissaris del desembre del 1973, quan es va imposar a Lluís Casacuberta per 902 a 340 vots. Aquella temporada va ser la més feliç per Montal a la presidència, amb el cèlebre 0-5 al Santiago Bernabéu i la consecució del campionat de Lliga cinc jornades abans del final. Va ser un revulsiu enorme per a un equip que feia 14 anys que no guanya el títol, i que en el primer mandat de Montal només va aconseguir la Copa del Generalísimo del 1971 i la finalíssima de la Copa de Fires del mateix any. La presidència de Montal s’ha de caracteritzar també pel seu suport a les seccions del Club, i la construcció del Palau Blaugrana i la pista de gel, inaugurats a l’octubre del 1971.

Durant la presidència de Montal el Club va accentuar la seva catalanització dins dels límits dels anys finals de la dictadura franquista. Va promoure un butlletí del Club que va introduir la llengua catalana, va imprimir els carnets de soci en català i va ser cridat a l’ordre pel governador civil per utilitzar el català a la megafonia del Camp Nou. Va fer seu el lema 'més que un club', que va utilitzar en la campanya de reelecció el 1973. També cal destacar que en el seu mandat el Club va donar suport a la I Trobada de Penyes Barcelonistes, i sobretot la celebració dels actes del 75è aniversari, que va identificar el Club amb l’avantguardista cartell de Joan Miró. El 75è aniversari presidit per Montal ens ha deixat un llegat permanent, que és el Cant del Barça, compost amb motiu d’aquella commemoració i que va definir molt bé què volia ser el Club. En tots aquests aspectes socials, el mandat de Montal va culminar durant la transició, quan va proposar a l’Assemblea de Socis a l’abril del 1977 l’adhesió del Club a la demanda de l’estatut d’autonomia de Catalunya, i amb la rebuda al Camp Nou a l’octubre del 1977 del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas.

Fidel al compromís de no ultrapassar els vuit anys a la presidència, Montal va dimitir del càrrec al desembre del 1977, i va ser substituït pel seu vicepresident, Raimon Carrasco, que va convocar eleccions uns mesos més tard. En deixar la presidència, Montal va continuar la seva feina a la indústria tèxtil i en altres institucions. Va formar part de l’equip directiu de la Caixa de Pensions en diferents càrrecs del 1982 al 1992, i també va ser director general i president de Mutuam, i també de la Fundació Enciclopèdia Catalana. La seva trajectòria en tots aquests àmbits el van fer mereixedor de la Creu de Sant Jordi, que li va atorgar la Generalitat l’any 2004.

Montal havia afirmat moltes vegades que un és president del Club durant uns anys, però aquesta condició no et deixa mai, i els altres sempre et veuen com a un antic president del Club. Per això, malgrat les seves múltiples ocupacions posteriors, sempre va ser vist com un expresident del Barça. És el que més el va marcar en la vida pública catalana, i per això va titular els seus records Memòries d’un president blaugrana en temps difícils. Va ser un home afable, pròxim amb seguidors i periodistes, que mirava de treure ferro als conflictes. Potser per això en les últimes frases de les seves memòries va dir que “procuro riure i fer riure”.

La capella ardent s’obrirà aquest dimecres a les 18 hores al Tanatori de les Corts. El funeral tindrà lloc dijous a les 13 hores a l’Església de Sant Vicenç de Sarrià i divendres s'obrirà un espai al Camp Nou per retre-li homenatge i donar-li l'últim adéu.

Tornar a dalt