Retrat d'Agustí Montal

Gràcies a l'impuls d'Agustí Montal, el FC Barcelona va anar recuperant tots els seus símbols, començant pel nom de l’entitat. | ARXIU FCB

Agustí Montal i Costa (Barcelona, 1934), fill de l'expresident Agustí Montal i Galobart, exercia el càrrec de vicepresident en la directiva de Carreras i després que aquest dimitís va decidir presentar-se a les eleccions. Montal, que era el representant de les grans famílies del barcelonisme, va derrotar Pere Baret, que abanderava el trencament absolut amb el passat, per només 14 vots de diferència. Durant tot el seu mandat, i malgrat que Franco encara era viu, va ser un gran defensor del catalanisme i un ferm opositor al centralisme futbolístic que exercien la Federació i la Delegación de Deportes.

Gràcies al seu impuls, el FC Barcelona va anar recuperant tots els seus símbols, començant pel nom de l’Entitat. Va introduir la llengua catalana al butlletí del Club, al carnet de soci, a la megafonia de l’Estadi i en altres àmbits, tot i les nombroses dificultats. També es va enfrontar amb la Federació Espanyola arran del cas Guruceta, i va mantenir una actitud ferma de defensa dels interessos del FC Barcelona. Per exemple, va denunciar la discriminació que patia el Barça amb la contractació dels jugadors oriünds, amb el cas Heredia. Fruit d’aquesta actitud va aconseguir canviar el criteri federatiu, per fer possible la contractació de jugadors estrangers, i va assolir així el fitxatge de Johan Cruyff, aleshores el millor jugador del món.


La incorporació de l'Holandès Volador va ser fonamental perquè el Barça es proclamés campió de Lliga la temporada 1973/74, circumstància que va ser pràcticament decisiva perquè Montal fos reelegit el 18 de desembre del 1973 superant amb molta claredat el seu únic rival, Lluís Casacuberta, per 902 vots a 340.

Dels vuit anys que Agustí Montal va viure al capdavant del Club també cal destacar-ne la brillant celebració de les Noces de Platí, la modernització de l'administració i l'impuls de les seccions gràcies a la inauguració del Palau Blaugrana i el Palau de Gel el 1971.

El 18 de desembre del 1977, en finalitzar el seu segon mandat, Montal va abandonar la presidència de l'Entitat i el fins llavors vicepresident Raimon Carrasco va assumir el càrrec de manera provisional fins a la celebració d'eleccions al maig del 1978.