fcb.portal.reset.password

Marià Cañardo, l'any 1942 / FOTO: ARXIU FCB

Cañardo, amb Samitier, als anys 20 / FOTO: ARXIU FCB

Marià Cañardo es considera el primer gran campió del ciclisme espanyol. La seva enorme categoria com a ciclista, unida al seu caràcter afable i obert, el van convertir en un ídol de les masses durant els anys vint i trenta, perfectament equiparable als mites futbolístics de l’època, com ara Zamora i Samitier.

Barcelonista de soca-rel (a la seva solapa mai hi faltava l’escut del Barça), va ser l’ànima de l’antiga secció de ciclisme barcelonista, que va tenir una vida paral·lela a la seva trajectòria esportiva (1925-1943). Aquesta tarda, la figura inoblidable de Marià Cañardo serà recordada amb motiu de la presentació del llibre d’Iván Vega Garcia, ‘Mariano Cañardo, el primer campeón’, en un acte que se celebra a l’Auditori 1899 i que comptarà amb la presència del vicepresident social Jordi Cardoner, el president de la Volta Ciclista a Catalunya, Bernat López, i familiars de Cañardo, a més de l’autor, Iván Vega García.

Nascut el 5 de febrer del 1906 a Olite (Navarra), Marià Cañardo es va traslladar de ben petit a Osca amb els seu pares. Marià (aleshores Mariano) va esdevenir ben aviat un jove ferm de constitució forta i caràcter guanyador. A la ciutat aragonesa va fer de pastor d’ovelles fins a l’any 1919, quan amb només 13 anys va haver d’emigrar al barri de Sant Andreu, a Barcelona, per tal de buscar un destí millor. La capital catalana el va acollir amb hospitalitat i ell hi va correspondre fent-se català de cor i adoptant el català com a idioma propi per sempre més.

Cañardo semblava destinat a enfocar la seva vida laboral al ram de la fusteria, però tot va canviar quan després de moltes penúries econòmiques es va poder comprar per 300 pessetes una bicicleta, vehicle del qual feia temps que s’havia encapritxat. Però Marià no sabia dominar aquell artefacte i no va trigar gaire a tenir un accident a la Via Laietana, quan les rodes de la bici es van ficar a les vies d’un tramvia i no va poder parar fins que va xocar amb un automòbil. Allò no el va desanimar. Inscrit en una penya ciclista, en la seva primera excursió dominical, els seus nous companys, ciclistes bregats i veterans, van accelerar de cop amb el propòsit de deixar despenjat  aquell ciclista passerell. Cañardo es va picar en el seu amor propi i, posant-hi tota l’ànima, va fer la primera cursa de la seva vida en guanyar aquells companys prepotents, els quals van quedar bocabadats i el van animar a dedicar-se professionalment al món de la bicicleta.

Poc després, l’any 1926, va començar una carrera professional plena de triomfs.

El palmarès de Cañardo durant aquells anys és inigualable: quatre vegades campió d’Espanya contrarellotge (1930, 1931, 1933 i 1936), set vegades guanyador de la Volta a Catalunya (1928, 1929, 1930, 1932, 1935, 1936 i 1939) i primer lloc a les Voltes a València, Aragó, el País Basc, el Marroc i molts altres, fins a totalitzar 50 títols individuals. A més, va ser sisè al Tour de França del 1936. No hem d’oblidar que en aquells temps heroics del ciclisme les carreteres eren de terra i sovint en condicions deplorables i les bicicletes constituïen unes màquines enormes i pesades que necessitaven una força hercúlia per poder moure-les.

El 22 d’agost del 1943, als 37 anys, va disputar la seva darrera cursa professional  però no va deixar el món de la bicicleta. Així, els anys 1951, 1952 i 1953 va ser director de l’equip espanyol que va competir al Tour de França i posteriorment va ser president de la Federació Catalana de Ciclisme. Fins al final va estar al peu del canó, presidint curses ciclistes i actes de tota mena.

Cañardo va defensar els colors blaugrana durant set anys i va ser un culer devot que va ser premiat per la seva significació barcelonista amb la Medalla d’Or del FC Barcelona.

Fot-li Canyardo!

A mitjans dels anys setanta els escolars catalans no sabien gaires coses de Marià Cañardo. De fet, no tenien el ciclisme com a afició esportiva preferent. Com passa ara, aquells col·legials solien disputar a l’hora de l’esbarjo descontrolats partits de futbol plens de passió. Quan alguna pilota quedava franca perquè el davanter afusellés amb fúria el porter contrari, el crit era unànime: “Fot-li, Cañardo!” Aleshores ‘canyardo’ era com es coneixia popularment un xut sec i dur. Els escolars dels setanta no ho sabien, però amb aquest epònim homenatjaven aquell ciclista d’Olite que destacava per la seva velocitat i resistència.

Tornar a dalt