fcb.portal.reset.password

El 27 de novembre del 1974 es va estrenar el Cant del Barça / FOTO: ARXIU FCB

El 27 de novembre del 1974 es va estrenar el Cant del Barça / FOTO: ARXIU FCB

Amb motiu dels actes de celebració del 75è Aniversari del Club la junta directiva del president Agustí Montal va decidir instaurar un nou himne barcelonista que substituís aquell que s’havia creat amb motiu de la inauguració del Camp Nou, l’any 1957. Amb lletra de Jaume Picas i Josep Maria Espinàs i música de Manuel Valls Gorina, el ‘Cant del Barça’ va tenir un èxit immediat. En certa manera, aquesta circumstància es va deure a la magnificència de la seva estrena al Camp Nou, en un acte que a banda d’enlluernar tothom va tenir un matís molt evident de reivindicació catalanista.

Estrena solemne

La jornada es va batejar com a homenatge al soci i el teòric plat fort havia de ser un partit  amistós entre el Barça i la selecció de la República Democràtica Alemanya. En realitat, l’acte més important va ser el que es va programar com a preliminar: l’estrena solemne del ‘Cant del Barça’ per 3.500 veus impecablement dirigides pel mestre Oriol Martorell, director de la Coral Sant Jordi.

L’esdeveniment va ser retransmès en directe per la televisió espanyola a tota la península. A les 20.30 hores d’aquell 27 de novembre s’arrengleraven al bell mig del terreny de joc 3.500 representants de 78 entitats corals catalanes que van fer sonar les notes del nou himne barcelonista  amb una perfecta nitidesa. El ‘Cant del Barça’ va ser el colofó a un repertori integrat pel ‘Cant de la Senyera’, ‘El rossinyol’, ‘L’hereu Riera’ i ‘Al vent’, la mítica cançó de Raimon que aleshores estava prohibida a la televisió.

Un atrevit repertori musical

Aquell va ser, doncs, tot un gol per l’escaire al rígid organisme televisiu estatal d’aleshores, però n’hi va haver més, com la interpretació, per primera vegada a la història del Camp Nou, del Cant de la Senyera. I és que durant molts anys aquest himne de l’Orfeó Català havia estat prohibit pel règim franquista per la seva condició oficiosa d’himne alternatiu de Catalunya davant l’absoluta marginació d’‘Els Segadors’.

D’aquesta circumstància n’era conscient el delegat de la Policia Armada, que va xiuxiuejar al governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, que allò que s’estava cantant era l’himne separatista català. Espantat, Martín Villa va demanar explicacions a Agustí Montal, que seia al seu costat a la llotja presidencial. Montal, sense perdre la calma, li va contestar: “Només és l’himne de l’Orfeó Català”, negant-li així cap simbolisme polític. Martín Villa es va quedar satisfet amb una hàbil resposta que era una veritat a mitges, però per acabar-ho d’adobar, al descans del partit Barça-RDA, amb les notes de la cobla La Principal de la Bisbal, 800 dansaires sardanistes van interpretar ‘La Santa Espina’, una sardana que també havia estat prohibida pel franquisme.

Tornar a dalt