fcb.portal.reset.password

Antoni Ramallets en una imatge a casa seva / FOTO: ARXIU FCB

Aquest dimarts ens ha deixat Antoni Ramallets, a l’edat de 89 anys. Amb 6 Lligues al seu palmarès, fem un repàs a la trajectòria del ‘gat amb ales’ a través de diverses anècdotes, records i curiositats. Són aquestes:


En certa ocasió va explicar amb tota senzillesa perquè era porter: “Jo de petit estava gras i no m’agradava córrer. Un dia que havia de jugar al futbol al carrer amb els amics del barri tothom va estar d’acord: ‘Aquest, que no l’agrada córrer, que es posi de porter. A més, és gras i així taparà més la porteria.’”


Ramallets era molt presumit. Diu la llegenda que tenia un mirallet al pal dret per a comprovar que no s’havia despentinat després de cada estirada.


Una vegada un periodista barceloní va escriure: “Ramallets, cent per cent errades.” L’equip contrari només havia xutat una vegada i va ser gol. Certament Ramallets ocupava la posició tradicionalment més difícil i ingrata del món del futbol, com és la de porter del Barça


Ben aviat va ser conegut per tothom. En certa ocasió li va arribar una carta provinent de l’estranger on només s’havia escrit “Ramallets-Espanya” i el dibuix d’una porteria de futbol.


Sempre repetia el mateix ritual abans de començar els partits: s’apropava a la porteria, aixecava la mà fent una salutació i llançava a l‘interior de la xarxa els guants i la gorra.


L’any 1954, quan estava a la cima de la popularitat, va participar juntament amb Josep Samitier a la pel·lícula ‘Once pares de botas’ de Francisco Rovira-Veleta.


Una de les primeres coses que va fer el controvertit tècnic Helenio Herrera quan va arribar al Barça el 1958 va ser dir-li a Ramallets: “Uns directius que no tenen ni remota idea de futbol m’han dit que hem de buscar un porter, que tu t’estàs fent gran. Què els hi contesto?” Ramallets li va contestar: “Que és veritat, que no tenen ni remota idea.” Llavors ‘HH’ va treure una llista de quatre porters i la va fer miques.


Uns dies abans de la seva retirada havia llegit a la solitud del vestidor del Camp Nou una carta signada per una “família blaugrana” sense més, on es podia llegir aquestes breus paraules: “Sense vostè el Barça no serà el de sempre.” La missiva li va tocar la vena sensible d’allò més.


A partir dels anys setanta, ja desvinculat de manera definitiva del món del futbol, va treballar com a funcionari a un banc fins a la seva jubilació. I va ser així com sovint hi anaven a l’entitat bancària seguidors blaugranes que amb l’excusa de fer petites operacions financeres o demanar informació s’hi dedicaven a petar la xerrada amb el seu ídol.

Tornar a dalt