Imatge de la construcció del Camp Nou. | ARXIU FCB

Inauguració del Camp Nou l'any 1957. | ARXIU FCB

El Camp Nou, durant els seus primers dies després de la seva construcció. | ARXIU FCB

El Camp Nou va estar en obres per a la seva ampliació. | ARXIU FCB

El Camp Nou va ser la seu inaugural del Mundial 1982. | ARXIU FCB

Imatge del Camp Nou, ara fa pocs anys. | ARXIU FCB

En la vida dels clubs esportius l’evolució de les seves instal·lacions és una de les principals mostres de l’èxit o la decadència de les entitats. A la història del Barça aquesta idea es manifesta clarament en tres etapes: la primera, amb canvis successius de terreny de joc, resultat lògic de tota etapa inicial; la segona, amb el camp de les Corts, signe de la consolidació del club; i la tercera, la del Camp Nou, que és la que correspon amb l’expansió i grandesa de l’entitat.

El vell camp de Les Corts, inaugurat el 1922, va viure diverses remodelacions per tal d’acollir una massa social blaugrana que no parava de créixer. Després de la Guerra Civil la recuperació de l’entitat va significar un augment continuat de socis i d’espectadors. El club va respondre a aquesta demanda amb diverses ampliacions, tant del gol sud (1946) com del gol nord (1943), o de la capacitat de la tribuna (1945). Tanmateix, cada cop era més clar que caldria plantejar-se la construcció d’un camp nou, i per això la junta combinava aquestes millores de les Corts amb les primeres passes per aconseguir el somni d’un nou estadi.

La necessitat d'un nou estadi

Des de 1948 les veus favorables a un projecte ambiciós eren cada cop més nombroses, però el propòsit no era fàcil de fer efectiu, i s’havia de conciliar amb el desenvolupament urbanístic que Barcelona començava a fer en aquells anys a l’àrea de la Diagonal.

En moltes ocasions es fa referència a l’impacte que va tenir el fitxatge del gran jugador Ladislau Kubala per acabar de fer decidir la junta barcelonista. És cert que l’arribada de Kubala va crear unes enormes expectatives i una atmosfera d’il·lusió col·lectiva, però cal tenir en compte que també van ser molt decisives en aquesta mateixa direcció les dues lligues guanyades consecutivament els anys 1947/48 i 1948/49, abans de la incorporació del crac hongarès.

De fet, el primer pas en ferm del club es va produir el setembre de 1950, quinze dies abans que Kubala jugués el seu primer partit amistós vestit de blaugrana. En aquell moment el club, que presidia Agustí Montal i Galobart, va firmar una opció de compra sobre terrenys de la zona de la Maternitat, que va fer efectiva dos mesos després.

A partir de llavors es va obrir una etapa prou enutjosa, doncs la decisió de la comissió del Camp Nou (9 de febrer del 1951) de canviar l'emplaçament del futur estadi a la zona final de la Diagonal va donar pas a unes estèrils negociacions amb les Administracions que no van arribar mai a bon port. L'assumpte va quedar en punt mort fins a la victòria de Francesc Miró-Sans a les eleccions a la presidència del FC Barcelona (14 de novembre del 1953). El nou president era un acèrrim defensor de la ràpida construcció del nou estadi i una de les primeres coses que va decidir (18 de febrer del 1954) va ser emplaçar el futur estadi en els terrenys adquirits el 1950 i no al tram final de la Diagonal. Així, el 28 de març, davant una munió de 60.000 barcelonistes, es va col·locar la primera pedra del Camp Nou, sota la presidència del governador civil Felipe Acedo Colunga i amb la benedicció de l'arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego.

La construcció (1954-57)

El projecte del nou estadi fou encarregat als arquitectes Francesc Mitjans Miró, cosí germà de Miró-Sans, i Josep Soteras Mauri, amb la col·laboració de Lorenzo García Barbón. Més d'un any després, l'11 de juliol del 1955, el club va adjudicar l'obra a l'empresa de construcció INGAR SA, que va presentar un pressupost de 66.620.000 pessetes i un termini d’execució de 18 mesos. El cost total de l'obra, però, va sobrepassar amb escreix la quantitat esmentada, arribant a ser d'uns 288 milions de pessetes, una xifra que es va haver de sufragar en part amb les successives emissions d'obligacions hipotecàries (100 milions de pessetes) i bons de caixa (60 milions de pessetes). Aquesta mesura va permetre finançar la construcció de l'estadi, però a costa d'endeutar el club durant alguns anys.

La inauguració

La data prevista per a la inauguració de l'estadi era la del 24 de setembre del 1957. Per tal de portar a terme una cerimònia ben esplendorosa es va constituir una comissió organitzadora de la inauguració, la presidència de la qual va correspondre a dues persones: Aleix Buxeres (relacions públiques) i Nicolau Casaus (organització). El dissabte 21 de setembre José Maria de Cossío, membre de la Real Academia Española, va pronunciar, al Saló de les Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona, el pregó que obria oficialment les festes de la inauguració de les noves instal•lacions. També, durant aquell cap de setmana de setembre, es van disputar al camp de les Corts i al Palau Municipal d'Esports una sèrie de partits internacionals, que van tenir com a protagonistes les diverses seccions del club. La transcendència d'aquelles jornades va quedar ben palesa en el fet que el gran poeta Josep M. de Sagarra escrivís un sonet intitulat 'Blau Grana', i en la creació d'un himne a l'Estadi del FC Barcelona, amb lletra de Josep Badia i música d'Adolf Cabané.

Aquell dia de la Mercè de 1957, la ciutat va aparèixer engalanada amb els colors blaugrana. Els actes d'inauguració van començar amb una missa solemne i la benedicció de l'estadi per l'arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. Tot seguit, l'Orfeó Gracienc va cantar l''Al·leluia' de Händel i es va entronitzar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Nombroses personalitats del món polític i esportiu van fer costat a la llotja al president Francesc Miró-Sans, com José Solís Ruiz, ministre secretario general del Movimiento, de qui depenia la política esportiva oficial en aquella època; José Antonio Elola Olaso, cap de la Delegación Nacional de Deportes; Felipe Acedo, governador civil de Barcelona, i Josep M. de Porcioles, alcalde de Barcelona.

Amb més de 90.000 espectadors que omplien les graderies d'un Camp Nou que encara no estava acabat, començaren a desfilar pel terreny de joc representants dels clubs catalans de futbol, així com membres de les seccions del club, de les penyes barcelonistes i dels diversos equips de l'entitat. A continuació va ser interpretat el ja esmentat 'Himne a l'Estadi' i a dos quarts de cinc de la tarda, es va iniciar el partit inaugural. Es van enfrontar el FC Barcelona i el conjunt polonès del Varsòvia. La primera alineació barcelonista del nou estadi va ser: Ramallets, Olivella, Brugué, Segarra, Vergés, Gensana, Basora, Villaverde, Martínez, Kubala i Tejada. A la segona part l'onze barcelonista va ser el següent: Ramallets, Segarra, Brugué, Gràcia, Flotats, Bosch, Hermes, Ribelles, Tejada, Sampedro i Evaristo. El partit va acabar amb un 4-2 favorable als barcelonistes, amb gols d'Eulogio Martínez (qui, al minut 11, va marcar el primer gol del Camp Nou), Tejada, Sampedro i Evaristo. Durant el descans, 1.500 persones sota la direcció de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona, van ballar una immensa sardana i es van alliberar 10.000 coloms. Començava d'aquesta manera una nova etapa en la història del FC Barcelona.

L'evolució de l'estadi des de 1957

Quan es va inaugurar, el Camp Nou tenia una capacitat per a 93.053 espectadors (s’havia abandonat el vell projecte d’arribar a les 150.000 places) i les dimensions del terreny de joc eren de 107 per 72 metres (actualment són 105x68, seguint la normativa que disposa la UEFA.). Els principals materials emprats en la seva construcció havien estat el formigó i el ferro. Des d’aquell ja llunyà any del 1957 l’Estadi ha experimentat diverses reformes i millores.

Entre les més destacades s'hi troben la inauguració de l’enllumenat (1959), el marcador electrònic situat a a Tribuna 2a graderia (1976) o les llotges privades, la sala VIP i la sala de premsa (tot a la temporada 1981/82). 

Ampliació l'any 1982

L´any 1982 es va ampliar la capacitat de l’Estadi en 22.150 places noves a la tercera graderia. Així, l’aforament del Camp Nou quedava en unes 115.000 localitats. L'any 1982, precisament, el Camp Nou va ser la seu de la cerimònia i el partit inaugural del Mundial d'Espanya. Dos anys més tard, el 1984, s'inaugurava el Museu del Club, situat a Tribuna 2a graderia.

Durant el 1994 es van realitzar noves obres. Van consistir en rebaixar 2’5 metres el nivell del terreny de joc, en l’ampliació de les graderies baixes, en la conversió de les localitats de peu de darrere dels gols en localitats de seients i en la desaparició del fossat de seguretat que rodejava el terreny de joc.

Abans del canvi de segle es van reconvertir les localitats dempeus en seients. D'aquesta manera, l'aforament quedava en els prop de 99.000 seients que té a hores d'ara.