EN PRIMERA PERSONA: Leandro Esquerdinha
Llegim les notícies, mirem què diuen a la televisió i ens arriba molta informació per internet. Malgrat tot, hi ha un buit molt gran. No sabem què passarà i això és difícil d'assimilar. Aquests dies són complicats per a tots, també per a nosaltres, els esportistes. També per a mi i per a la meva família, perquè només ens queda esperar a veure què passa. Però sabeu què? Cal fer-ho amb paciència i, sobretot, amb molt d'optimisme. Sé que és difícil, perquè es parla de moltíssimes coses dolentes, de caos fins i tot. Però hem de mantenir-nos forts emocionalment, al màxim possible. I el millor és fer-ho entre tots, com puguem.
A casa és el que intentem diàriament. Tinc dos fills, un de sis anys i un altre d'any i mig. I, com la majoria dels pares, la meva dona, Mayana, i jo intentem que s'ho passin bé, que sigui com menys angoixant millor, adaptant-nos als seus gustos, però també aplicant unes rutines.
Els despertem al matí, cap a les 9.30 hores, i ja ens activem. Primer, una dutxa. Després, la neteja de la casa, que intentem que sigui entretinguda per a ells. Posteriorment, ja juguem una mica amb els videojocs o fem activitats al menjador. Al Murilo, el meu fill gran, li agrada molt el futbol i ara mateix tenim la casa com si fos el Palau... amb una porteria i tot allà al mig! Aquestes petites coses fan que el dia a dia sigui més agradable.
A la tarda, mentre el Túlio, el petit, dorm la migdiada, aprofitem amb el gran per fer els deures que ens envia el col·legi. Tot val per tenir-los entretinguts!
És cert que aquests dies internet és un gran aliat i ens ajuda moltíssim, perquè ens permet estar en contacte amb altres pares. De fet, us explicaré que aquest mateix matí hem fet una trucada de vídeo amb tres dels millors amics d'en Murilo. Han estat a la sala d'estar parlant entre ells com si estiguessin a classe, i ha estat molt graciós.
Ell ja entén una mica el que està passant, perquè li hem intentat explicar, a la seva manera i d'una forma suau. Que hi ha un virus, que no es pot sortir al carrer per això, que els coles estan tancats, etc. Si no li haguéssim dit res ens estaria preguntant tot el dia què passa. I, davant d'aquesta situació, ja tenim al Túlio, que és molt petit encara i que sempre va amb el seu cotxet volent sortir al carrer!
Però, finalment, tot és intentar entretenir-los. Els va bé a ells, però també a nosaltres. Perquè, què és el que ens ajuda a superar aquesta situació? Doncs les rutines en família, les videotrucades, passar el temps i jugar amb els nostres fills... Totes aquestes petites coses que acaben resultant clau.
També, és clar, l'activitat física, encara que sigui dins de casa. A vegades la fem tots quatre i això sembla un gimnàs. Fins i tot, el petit agafa la goma i ens acompanya.
En el meu cas, em centro en la readaptació. Quan tot això va esclatar, justament era la setmana que havia de tornar amb l'equip. Va ser una pena... Ara faig el treball de força que em diuen els entrenadors, com puc i amb el que tinc al pis, a més d'exercici cardiovascular.
Tot i les dificultats, em preparo diàriament perquè quan tot això passi, que tant de bo sigui aviat, i tornin els entrenaments jo ja estigui preparat per unir-me al grup. És clar que s'haurà de fer una valoració final, però segons les meves perspectives i les meves sensacions, i tal i com estava abans que explotés tot això, en teoria podré tornar. Així, només em faltarà l'adaptació final a l'equip.
De tota manera, ara hi ha coses més importants.
Hem de suportar això amb paciència i, com he dit abans, amb molt d'optimisme. Ens hem de quedar a casa pel bé de tots i també per ajudar a totes les persones que s'estan deixant la pell per cuidar-nos. El meu agraïment etern a tot el personal sanitari, que té el meu respecte i la meva admiració absoluta. Ells sí que són els veritables herois.
Mentre ells lluiten per acabar amb això, nosaltres hem d'aprofitar aquests dies per passar més temps amb els nostres. Fins i tot, amb els que estan lluny. En el meu cas, per exemple, la meva família és al Brasil i estem en contacte amb ells de forma permanent. Allà, el coronavirus va arribar una mica més tard, però ara ja estan començant a tancar-ho tot, a prendre les mesures que ja es van prendre aquí. Tinc la sort que, de moment, tots estan bé, però sempre els demano que es protegeixin i vigilin. Tots hem d'aguantar, quedar-nos a casa i, encara que ningú no ens pot assegurar res, hem d'esperar i demanar a Déu que això passi com més aviat millor. Perquè soc optimista i estic segur, seguríssim, que tot sortirà bé.
Cuideu-vos molt, culers. Ens veiem aviat.
