Griezmann 2.0: Un futbolista diferencial

Un futbolista, Antoine Griezmann. Un lema, la vida dona segones oportunitats. Aquesta temporada sí, el francès vestirà la samarreta del FC Barcelona. Si bé és cert que la seva arribada ha estat un camí d’amor i desacords, també ho és que estem davant d’un jugador extraordinari. Un dels millors del panorama internacional.

Polivalència i expansió atacant

El poder ofensiu del Barça és molt alt, però Ernesto Valverde tindrà un avantatge amb el francès. Griezmann és, avui, un dels primeres espases més versàtil que hi ha al paisatge futbolístic. Any rere any, ha anat ampliant la seva àrea de joc. La seva irrupció a la Reial Societat es va originar com a banda esquerra pur i la seva recalada a l’Atlètic de Madrid ja va significar un canvi de posició. Va passar a tenir una col·locació més influent i, situat majoritàriament com a segon punta en un 4-4-2 clàssic, es va convertir en el líder del conjunt de Simeone. El futbolista ha construït la seva versió 2.0 i, a força de gran rendiment, ha incrementat de mica en mica la seva quota de llibertat al camp. El seu radi d’expansió actual és molt més extens del Griezmann de fa quatre temporades i els seus rols poden mutar en funció de les necessitats de l’equip. El sector dret és on es troba més còmode, però es tracta d’un dels futbolistes diferencials amb més capacitat d’adaptació a altres ubicacions. De fet, dels 56 partits que va disputar l’última temporada a l’Atlètic, en 44 ho va fer com a segona punta, en vuit ocasions va ser alineat com a mitja punta i en quatre va partir des de la dreta.

Un artista de tocar i sortir

Gairebé mai no està estàtic. Toca i surt quan la situació demana atracció per trencar a l’espai just després i deixar els contrincants fora de combat. Així mateix, és intel·ligent creant-se les seves pròpies zones de recepció i alhora té autèntica habilitat per enllaçar atacs de manera molt àgil. En gran part, per la seva qualitat en els controls. Tant és així que gairebé no té necessitat de regatejar per desbordar. La seva mitjana de dríblings a la Lliga 2018/19 va ser de tan sols 0,5 per partit, registre que el va situar més enllà de la posició 150 en aquest rànquing. Però, en canvi, desequilibra com el que més. El seu joc és efectiu i a pocs tocs. I aquesta és una de les principals raons per la qual es tracta d’un futbolista tan difícil de marcar.

Claredat al darrer terç

Forma part d’aquest reduïdíssim grup de jugadors que són diferents a la part del camp on les coses costen més. Té una visió privilegiada per aclarir passades i la seva esquerra acostuma a situar la pilota just on toca. Suma dues temporades seguides com a cinquè millor assistent de la Lliga amb un total de 18 passades de gol entre els dos cursos. També la seva quota de gols és molt destacable. I més encara si es té en compte que prové d’un club sense excessiva dosi golejadora. Bona prova d’això és que el francès és l’únic jugador en la història de l’Atlètic que ha arribat als 15 punts en cinc temporades seguides de LaLiga (dada Opta Sports). No dubta a utilitzar el tret exterior quan en té l’ocasió. Remata bé i ràpid, és un gran llançador de faltes i, contràriament al que es podria pensar per la seva talla, és valent per dalt (1,1 duels aeris guanyats a la Lliga 2018/2019).

Habilitat en els "No tocs"

Una de les seves maniobres característiques i més efectives del davanter. Dels millors jugadors del món adquirint avantatges sense necessitat de tocar la pilota. Perfila el seu cos de manera lúcida i és un autèntic mestre en els “NO tocs”. Em refereixo amb això a la immensa quantitat de vegades que deixa córrer la pilota sense tocar-la per aprofitar la trajectòria de la passada per regatejar o guanyar metres respecte al rival. Tant és així que té una ràtio tocs-passada molt baixa. Sempre està per sota dels 1,5 contactes per passada realitzats. Per exemple, en les trobades Atlètic -València i Reial Societat-Atlètic de la temporada anterior va signar un balanç d’1,28 i 1,18 tocs per passada respectivament. És un jugador espectacular en això.

Qualitat en el mà a mà

S’ha convertit en un jugador més associatiu amb el temps, però encara conserva les prestacions físiques per donar profunditat. Als seus 28 anys, manté aquest punt d’espurna a la sortida i manté velocitat en cursa mitjana. Característiques que el converteixen en un element molt perillós en l’atac dels espais. Encara que hagin baixat una mica les seves aventures en la profunditat, sap que ha de prodigar-se en això certes vegades al llarg d’un partit. Sobretot, si les defenses rivals donen metres suficients perquè entrin les diagonals de ruptura i quedi en disposició de centre o gol. I quan això s’esdevé, és superfiable. Va obrir el marcador fins a vuit ocasions durant la Lliga passada, el que més ho va fer, empatat amb Leo Messi. Té tremp i acostuma a triar la millor manera de superar el porter rival.

El joc sense pilota sorprendrà

Té capacitat per influir quan l’esfèrica no passa pels seus peus. Ja sigui en la lectura de la trobada o en l’ajuda defensiva. Interpreta bé quan ha d’allunyar-se i quan l’equip necessita la seva participació per definir jugades en construcció. És llest arrossegant les marques a zones propícies. I és disciplinat en el replegament quan toca córrer cap enrere. És difícil trobar un futbolista que reporti tant en el pla ofensiu i que alhora tingui aquest gran compromís defensiu. Un compromís que sosté amb tenacitat gairebé tots els minuts.

El seu passat, clau per a l'encaix

Malgrat tractar-se d’un dels millors futbolistes de l’actualitat, és lògic que hi hagi certes incògnites sobre la seva adaptació. El FC Barcelona és un nivell encara superior al que el jugador gal ha viscut i, aquí, el seu paper de líder es veurà reduït. Però el seu passat pot ser clau per a un millor encaix. A l’Atlètic va explorar tant la zona mitjana com la sortida des de la banda dreta amb autonomia. I especialment útil pot ser la seva etapa a la Reial Societat. Sobretot en les últimes tres temporades en què va jugar en la posició d’extrem esquerre tancat, cohabitant amb un lateral de carril ofensiu com De la Bella. En el cas que Ernesto Valverde decideixi ubicar-lo aquí, el context serà calcat. I no només ha passat per diferents rols, sinó per diferents contextos competitius. Ha estat campió del món, però també ha sobreviscut a una categoria tan dura com és la Segona Divisió. Sigui com sigui, el seu passat pot ser clau per a una bona adaptació a l’ecosistema blaugrana.