Juan Manuel Asensi: "Som la millor agrupació de veterans del món"

Té seixanta-vuit anys i un aspecte immillorable. Juan Manuel Asensi es considera afortunat perquè, al contrari del que els passa a molts dels seus companys, a ell no li fa mal res. Hi pot tenir a veure que continua fent esport, encara que no sigui el futbol, i que va marxar a la seva terra, Alacant, on viu amb la família i els amics. Li encanta venir a Barcelona. Retrobar-se amb els seus amics. Visitar l’Agrupació. I reclama més atenció pels que van jugar abans del Dream Team. “De vegades visito penyes barcelonistes on la fotografia més vella que tenen és la del Dream Team. No n’hi ha ni una d’aquella primera recopa a Basilea o d’aquella lliga del 74 amb “el flaco”. El Barça té molts anys d’història i abans d’aquella Copa d’Europa, ja existia. També abans de la Recopa.”

I l’agrupació. Ja fa molts anys que hi es. Però el seu creixement ha estat espectacular.
“És veritat. Em considero dels pioners perquè sempre he estat un pesat demanant que busquin aquest o aquell, intentant fer trobades... Quan jo vaig deixar de ser jugador, com tants d’altres, em vaig quedar a viure a Barcelona. Se t’acaba el futbol i tot allò que tenies amb els teus companys es va perdent. Et deixes de veure... afortunadament el Charli tenia un equip de futbol sala i ens va convèncer per jugar. Ho fèiem tots els dijous. Era la nostra manera de mantenir un lligam personal i amb la nostra història al club. Però era fora del club. Una cosa era l’Agrupació i l’altra el Barça. Amb el Ramon Alfonseda i la seva junta al capdavant l’un no s’entén sense l’altre i això es magnífic. La feina que estan fent, ajudant veterans que no han tingut tanta sort, prepararan gent que ja ha deixat el futbol i necessita una sortida professional...”

Ha estat un llarg camí...
“Si. I molt dur. Encara recordo, fa uns quants anys, que vaig anar a l’enterrament d’un excompany. El van trobar sol a casa. No vivia amb ningú. Ningú no l’ajudava. Van passar dos dies abans no es va saber de la seva mort. Va ser un gran jugador. Conegut i admirat per molta gent. Estimat. Que va acabar sol a la vida. I això no ens pot passar. Aquesta és una de les feines que fa l’Agrupació. I que la fa única al món. La millor.”

També els manté actius. Vostè ja no ve, però hauria de veure els partits de dimarts i divendres...
Ho sé! Ja, ja, ja. I no et pensis que no em sap greu! Però estic a Alacant i m’agafa molt lluny. Ja t’he dit abans que jugava al futbol sala i als partits de festa major als que ens convidaven. Fins i tot havíem anat a Llavaneres, que ens hi convidava en Joan Gaspart. Ara tot s’ha fet més professional. I a l’hora, més a l’abast de tots els que han estat al Club i no només d’uns quants. Però aquesta feina de representació també es important pel Club. També fa Barça. 

Què queda per fer?
Hem fet molt, moltíssim. Però afortunadament podem créixer encara més. Amb aquest club al costat es pot aconseguir tot. A la meva època era impensable, però ara hi ha molts exjugadors del Barça que han marxat a entrenar fora. Quan jo vaig acabar ho vaig provar. A L’Oriola. Era l’època dels presidents que venien del món de la construcció i quan hi vaig arribar em va costar moltes hores de parlar amb el president que de futbol no en tenia ni idea. Em vaig desencantar. Pensava que si a cada equip que anés a parar havia de passar per aquesta prèvia no ho aguantaria. De marxar fora... no n’hi havia ni un! Ara el futur de la gent del Club, que surt preparada i amb la marca d’aquest futbol és esplèndid.Com agrupació estem ajudant en aquesta preparació i estem molt pendents de les noves tecnologies i de formar els nostres veterans  perquè puguin tenir millors condicions en el món laboral. És una feina impagable i que ens fa diferents.

Per cert, hem dit que feia esport però no quin. El va inventar vostè.
Bé, com a mínim el tinc registrat. Quan vaig marxar cap a Alacant, com no podia jugar amb el veterans habitualment vaig provar amb el golf. Però no me’n sortia. I vaig fer un mix. Vaig preguntar arreu i vaig començar patentant el futgolf. No es difícil d’imaginar. Jugar al golf amb pilota de futbol i amb el peu. Al principi costava de convèncer els clubs que es pensaven que faríem uns forats enormes als seus greens. Ja hem fet uns quants trofeus d’exhibició i encara en faré més. El repte és normalitzar-ho i fer una competició estable. Me’n sortiré.