75 anys de la reobertura del camp de Les Corts després de la Guerra Civil

Aquest diumenge fa 75 anys. El 29 de juny de 1939 es va jugar el primer partit al camp de Les Corts després de la Guerra Civil espanyola. Aquell dia també es va celebrar un estrambòtic acte d’exaltació franquista.

El darrer matx disputat a l’estadi barcelonista abans de l’entrada dels soldats franquistes a la Ciutat Comtal s’havia disputat el 8 de gener del 1939 entre els equips reserves del Barça i el Martinenc, amb unes desèrtiques grades de Les Corts com a mut testimoni. Pocs dies després, el 26 de gener, Barcelona queia en poder de Franco.

El Barça, al punt de mira

Acabada la guerra civil, totes les reticències del nou règim dictatorial van caure sobre el FC Barcelona, una entitat que era considerada pràcticament com un cau de separatistes.

Així, el 19 de març un setmanari esportiu va proposar canviar al Barça els colors blau i grana pels de la bandera espanyola i que el seu nom fos reemplaçat pel de CF España. A més, entre el 18 de maig de 1939 i el 9 de febrer de 1940 la policia va obrir una fitxa al FC Barcelona amb la finalitat d’investigar les activitats clandestines dels seus socis.

Reobertura a l’estil feixista

Després de sis mesos de completa inactivitat, el dijous 29 de juny del 1939 el camp de Les Corts va tornar a obrir les portes. Tota la parafernàlia era del més pur estil franquista: una gegantina faixa amb els colors de la bandera espanyola cobria la barrera que separava el públic del camp, mentre que a les grades onejaven la bandera ‘rojigualda’, la de la Falange i la del Requetè.

La sacada d’honor la va fer Carmen Álvarez Arenas, filla del general Eliseo Alvarez Arenas, cap dels Serveis d’Ocupació de Barcelona. Després es va jugar un estrany partit amistós entre una selecció espanyola amb els colors del Barça i l’equip juvenil de l’Athletic de Bilbao, amb victòria dels primers per 9-1.

Però el més delirant havia tingut lloc abans començar el partit, quan es va fer una surrealista cerimònia per “purificar el campo de los malignos espíritus separatistas”. Els discursos van ser força ampul·losos, molt al gust de la nova època dictatorial.

El capità de la Guàrdia Civil Manuel Brabo Montero va dir que al Barça, “por haberlo combatido y odiado, le quería por verlo ahora limpio, pulido y renovado”, abans de posar-se de genolls tot cridant: “¡Quiéreme, porque te quiero!” Per la seva banda, l’escriptor feixista Ernesto Giménez Caballero va indicar que aquell acte “sellaba la vuelta del club decano al redil unitario, en un momento en que el aire olía a flores y a imperio.” Per al Barça començaven uns temps molt difícils.