Enric Llaudet (1961-1968)
Hi van concórrer dos exdirectius de la Junta anterior: Jaume Fuset i Enric Llaudet (Barcelona, 1916-2003), que s’acabaria convertint en el màxim dirigent de l’Entitat. Entre els aspectes més destacats de la seva candidatura hi havia la creació d’un reglament de règim intern, la convocatòria d’un referèndum per decidir el destí del camp de Les Corts, austeritat econòmica, l’amateurisme de les seccions i la creació d’una escola residència per a joves jugadors.
Les eleccions es van celebrar el 7 de juny del 1961 pel sistema restringit de socis compromissaris, i Llaudet va superar Fuset per un marge molt estret de tan sols 24 vots. A partir d’aquí, el nou president blaugrana va iniciar una gestió difícil, marcada per les dificultats tant en l’àmbit esportiu com en l’econòmic. Una de les mesures que va prendre el president blaugrana per sanejar l’economia de l’Entitat va ser la requalificació dels terrenys de les Corts, una qüestió que va comportar llargues negociacions amb l’Ajuntament de Barcelona i, en darrera instància, amb el govern espanyol. Finalment, a l’estiu del 1965 el consell de ministres va aprovar les peticions del Club, i al maig del 1966 el Barça va vendre el solar de l’antic camp per 226 milions, una xifra que es va cobrar a terminis, en quatre anys. Aquests diners van permetre estabilitzar la situació de les arques del Futbol Club Barcelona.
Precisament aquesta operació va donar a Llaudet la credibilitat necessària per superar amb comoditat el procés electoral del 1965, en el qual el president va ser reelegit en derrotar per 164 vots a 35 la candidatura opositora de Josep Maria Vendrell. A l’estiu del 1966 l’optimisme regnava a l’Entitat, i Llaudet va crear el Trofeu Joan Gamper. Tot i això, els fracassos esportius de la campanya 1966/67 van propiciar el sorgiment d’una forta oposició interna que es mostrava en total desacord amb la seva gestió.
Un cop acabada la temporada, el màxim dirigent barcelonista va respondre a l’oposició constituint un Consell Consultiu format per personalitats representatives de l’Entitat, però aquesta mesura no va tenir l’efecte esperat. En aquestes circumstàncies, Llaudet va arribar a l’Assemblea de Compromissaris de l’1 de setembre del 1967 en una posició molt precària i va decidir convocar eleccions anticipades per al mes de gener de l’any següent, a les quals no es va presentar. Abans d’abandonar el càrrec, el 17 de gener del 1968, Llaudet va demanar la creació d’una candidatura unitària per evitar una campanya electoral que perjudiqués el Club. Narcís de Carreras va personificar aquesta alternativa i va ser elegit president per aclamació.