fcb.portal.reset.password

De capità a excapità. La salutació entre Navarro i Grimau al Palau. FOTO: G. PARGA - FCB

Una Lliga contra el Madrid sempre és recordada, sempre serà a la memòria de tothom. Però aquesta Lliga 2013/14 és especial per com ha anat la temporada, perquè encara l’equip no havia aconseguit cap títol. Però després de la dolorosa i contundent derrota per 38 punts a Milà contra el Reial Madrid a l’Eurolliga, els blaugranes només tenien una bala per acabar la temporada amb un gran títol. El passatge no ha estat gens fàcil, però s'han aixecat cada cop que han rebut un cop important. La constància, clau. El fet de rebel·lar-se contra tot i tothom, decisiu.

S’aixequen sempre

Molts cops les grans gestes de l’esport les aconsegueixen equips petits, com per exemple el Manresa del 1998, però el Barça també ha sabut construir el seu capítol, ha assaborit de nou l’èxit quan ja havia caigut molt fort i després de rebre diverses bufetades. Si la derrota a Milà va deixar l’equip tocat, la derrota en el quart partit de les semifinals contra el València al Palau Blaugrana va ser un cop duríssim del qual molts dubtaven que no es podrien aixecar.

Però la genialitat de Huertas, la tàctica de Pascual i la creença de l’equip que es podia vèncer van poder amb tot. Un ‘buzzer-beater’ del brasiler va ser definitiu per arribar a la vuitena final seguida de la Lliga Endesa. Constància, esforç i actitud.

El triple de Lampe

I com no podia ser d’una altra manera, per acabar d’escriure el relat de la victòria falta el jugador que surt del no res, algú que amb una acció ho canvia tot. En el cas de Maciej Lampe van ser dues accions: va evitar la cistella de Llull escombrant la pilota i a la jugada següent va anotar el triple de la victòria des de la cantonada, com si fos un tirador nat. Un 2,10 amb tir exterior donava la Lliga al Barça. Meravellós final.

Això sí, per arribar a aquesta situació, de poder guanyar la Lliga davant d’un Palau excels, determinant, inigualable, sorollós i etern, abans es va fer feina a Madrid. I és que el triomf en el primer partit de la final va fer bona l’estadística que diu que el Barça mai perd una sèrie quan guanya el primer partit.

Navarro, indomable

Juga al primer nivell des dels 17 anys i en té 34. Mitja vida com a professional per continuar sent el millor. És difícil trobar, excepte a l’NBA, jugadors de la seva edat que siguin decisius i que es mantinguin en un estat de forma brillant. Però el millor jugador de la història de la secció, el jugador més llorejat del bàsquet modern, no té aturador. MVP de la final i vuitena Lliga.

Navarro, amb el seu lideratge, va conduir l’equip cap a l’èxit, li va fer treure l’orgull i va fer que els seus companys es rebel·lessin contra els descreguts. No subestimeu mai el cor d’un campió.


Tornar a dalt