fcb.portal.reset.password
Benítez, durant un partit amb el FC Barcelona

Benítez, durant un partit amb el FC Barcelona | ARXIU FCB

Fa cinquanta anys. El dissabte 6 d’abril de 1968, un dia abans d’un decisiu FC Barcelona–Reial Madrid al Camp Nou, una notícia terrible va colpejar brutalment a tothom: el defensa uruguaià del Barça Julio César Benítez havia mort. Una sobtada i fulminant gangrena gasosa se l’havia emportat als 27 anys. La commoció entre els afeccionats barcelonistes va ser tremenda, ja que Benítez era especialment estimat, no només per la seva classe superlativa i el seu esperit de lluita sinó també pel seu caràcter alegre i jovial.

Davant la capella ardent, instal·lada a la llotja presidencial del Camp Nou, desfilaren unes 150.000 persones de tota edat i condició, en un emotiu pelegrinatge que es va perllongar des de les deu del matí del diumenge 7 d’abril fins a les tres de la tarda de l’endemà. Els jugadors del Barça, acompanyats pels seus companys de l’Espanyol i del Reial Madrid el vetllaren, encara incrèduls davant el drama que havia succeït. El madridista Gento, que havia estat el seu gran rival dins del terreny de joc, es va quedar petrificat i va pregar durant llargs minuts davant la capella.

La cua de gent, ordenada i silenciosa, s’extenia al llarg de centenars de metres. De matinada van aparèixer taxistes i cambrers que finalitzaven la seva jornada laboral. Després, quan encara el sol no havia sortit, es van veure treballadors dels mercats. Ja a l’alba, van arribar homes i dones que anaven a la fàbrica i al taller. Més tard, els empleats d’oficines, magatzems i botigues. Al capdavall, va ser una manifestació impressionant de dol com poques vegades s’ha viscut a la ciutat de Barcelona. Com es va poder llegir a una publicació de l’època, “esta muestra de solidaridad en el dolor, esta explosión de hermandad en torno a un jugador no podría explicarse si no estuviera detrás un club de las características del Barcelona. El Barça es un símbolo de nuestra tierra, de nuestra región. Algo profundamente enraizado en el espíritu y en el sentir de todos cuantos viven hondamente sus colores y los sienten y defienden como algo propio.”

Julio César Benitez va ser enterrat al cementiri de les Corts, al costat mateix del Camp Nou, a les sis de la tarda del dilluns 8 d’abril del 1968. L’endemà es va celebrar el Barça-Madrid que no es va poder disputar el diumenge i que s’havia ajornat dos dies. Els companys de Benítez, engarrotat per la pena, no van jugar un bon partit i no van poder dedicar-li la victòria: el partit va acabar amb empat a un gol. Aquella Lliga l’acabaria guanyant el Reial Madrid, però el Barça va aconseguir rescabalar-se en vèncer a la final de Copa a l’equip madridista i al mateix estadi Santiago Bernabeu (1-0). Va ser la famosa “final de les ampolles”. Aquell 11 de juliol del 1968 Sadurní, Torres, Gallego, Eladio, Zabalza, Fusté, Rifé, Zaldúa, Mendonça, Pereda i Rexach van poder dir: “Va per tu, Julio”.

Un fora de sèrie

Benítez va ser un dels defenses de més categoria que ha tingut mai el Barça en tota la història. Nascut a Montevideo (Uruguai) l’1 d’octubre del 1940, als 16 anys ja jugava a la Primera Divisió uruguaiana, a les files del Racing Club de Montevideo. L’any 1959 va fitxar pel Reial Valladolid i un any després va passar al Reial Saragossa. Quan el Barça es va fer amb els seus serveis, l’agost del 1961, ja era considerat un crac.

Amb l’equip barcelonista va ocupar diverses posicions, ja que primer va ser interior, després migcampista i finalment lateral dret. Per bé que va acabar sent defensa, la seva mentalitat era ofensiva, de caire creatiu. Les seves aptituds tècniques, extraordinàries, el feien un mestre amb la pilota als peus. A més, era un especialista consumat en el llançament de cops francs. Com a contrapunt negatiu, el seu caràcter, bondadós a fora però temperamental i apassionat dins del camp, li va ocasionar molts problemes amb els àrbitres.

Benítez va jugar 259 partits i va marcar 31 gols amb la samarreta blaugrana. Va guanyar la Copa 1962/63, la Copa de Fires 1965/66 i, a títol pòstum, la Copa 1967/68. Fins l’arribada de Dani Alves, va ser considerat el millor lateral dret de la història del Barça.

Tornar a dalt
_satellite.pageBottom();