fcb.portal.reset.password

Helenio Herrera, jugant al futbolí.

Nascut a Buenos Aires el 10 d’abril del 1910, Helenio Herrera (per a tothom, HH) era fill d’emigrants andalusos. Amb nou anys es va traslladar amb els seus pares al Marroc, on va començar a jugar a futbol amb equips infantils, per bé que més endavant va desenvolupar la seva carrera esportiva a França. Va penjar les botes amb 35 anys per tal d’encetar la seva tasca com a tècnic, primer al Puteaux i després a l’Stade Français, al qual va pujar a Primera Divisió.
Aleshores ja era conegut pels aficionats francesos com sorcier (bruixot). La seva incipient fama va traspassar fronteres i l’any 1948 va ser contractat pel Valladolid, però la seva consagració definitiva la va tenir amb l’Atlètic de Madrid, al qual va fer campió de Lliga les temporades 1949/50 i 1950/51. El seu periple per la Lliga espanyola el va portar després a equips com el Màlaga, el Deportivo i el Sevilla. A les acaballes de la temporada 1957/58 va ocupar la banqueta del Barça en substitució del cessat Domènec Balmanya.

Un tècnic genial

Ben aviat els afeccionats culers van poder comprovar qui era aquell entrenador tan peculiar que arribava amb l’apel·latiu del Mago. Helenio Herrera va ser un veritable precursor en la preparació psicològica dels futbolistes, els quals havien de protagonitzar uns singulars rituals de motivació on es cridaven contundents consignes  a ple pulmó i es repartien pastilles que es tenien per reforços vitamínics quan no eren més que simples placebos. Com a conseqüència de tot plegat, els jugadors sortien al camp com a motos, disposats a menjar-se la gespa. D’altra banda, HH, tot un mestre en la confrontació dialèctica, es dedicava a pronunciar declaracions altisonants abans del partits en camp contrari i saltava a la gespa mitja hora abans de l’inici per tal que els afeccionats rivals l’escridassessin i així alleujava la pressió cap als seus jugadors. A banda d’això, era un fanàtic de l’estudi de l’equip rival i es coneixia totes i cadascuna de les característiques dels onze jugadors contraris.

Amb Helenio Herrera a la banqueta, el Barça va viure al bienni 1958-60 una etapa farcida de títols. Ja va començar amb èxit, doncs l’1 de maig del 1958 es va guanyar la primera edició de la Copa de Fires en derrotar la selecció de Londres (6-0) al Camp Nou.

Època triomfant pel Barça

A partit d’aleshores l’equip barcelonista, que fins aleshores havia viscut acomplexat pel Reial Madrid de Di Stéfano, es va impregnar de l’esperit guanyador d’HH i va aconseguir les Lligues 1958/59 i 1959/60, la Copa 1958/59 i la Copa de Fires 1959/60. Aquell era un Barça compacte i extraordinari quallat de figures com Ramallets, Gràcia, Olivella, Rodri, Segarra, Suárez, Vergés, Gensana, Kubala, Tejada, Villaverde, Eulogio Martínez, Evaristo, Kocsis, Czibor i Ribelles, entre d’altres, però en realitat cap astre destacava especialment. L’estrella estava a la banqueta i aquell equip ha passat a la història com el Barça d’Helenio Herrera.

HH va deixar la direcció tècnica del Barça per desavinences amb la directiva a finals de la temporada 1959/60 i va recalar a l’Inter de Milà, on també aconseguiria ressonants èxits com tres Lligues, dues Copes d’Europa i dues Copes Intercontinentals. També va dirigir la Roma i el Rimini.

El març del 1980, quan ja feia cinc anys que estava allunyat de les banquetes, va tornar al Barça per substituir Joaquim Rifé. Només quedaven dotze jornades per a acabar la Lliga 1979/80 i la classificació barcelonista no era bona, per la qual cosa l’únic objectiu possible era classificar-se per a la Copa de la UEFA, cosa que es va aconseguir.

El mes de novembre d’aquell mateix any va tornar a ser cridat com a solució d’emergència, aquesta vegada com a relleu de Ladislau Kubala. Com sigui que la remuntada a la Lliga 1980/81 encara era possible, el primer que va fer Helenio Herrera en arribar als vestidors del Camp Nou va ser escriure a la pissarra “Serem campions”. A continuació, tots els jugadors van haver de repetir aquesta frase màgica en veu alta. Com es pot comprovar, el pas del temps no li havia fet perdre facultats. Al capdavall, el Barça va canviar radicalment de fisonomia i si no va guanyar finalment la Lliga va ser a causa del segrest de Quini, un fet dramàtic que va tallar de soca-rel la reacció de l’equip blaugrana. De totes maneres, ja amb el davanter asturià feliçment alliberat, Helenio Herrera es va poder acomiadar del Barça amb la conquesta de la Copa del Rei, el 18 de juny del 1981 davant l’Sporting de Gijón (3-1).

Retirat definitivament del món de les banquetes, es va traslladar a Venècia, on va morir el 9 de novembre del 1997.

La seva darrera genialitat

Anys després de la mort d’Helenio Herrera es va descobrir quelcom insòlit. El 19 de març del 2000 la seva vídua, Fiora Gandolfi, va manifestar a la premsa que acabava de descobrir que el seu marit no havia nascut el 1916, com constava en la seva documentació, sinó sis anys abans, el 1910. L’engany havia esta ben simple: HH havia modificat la seva data de naixement al passaport tot afegint al zero del 1910 una cueta per tal de transformar-lo en un sis.  Com va dir Fiora, “Helenio era així, un geni en tots els aspectes de la seva vida”.

HH també va ser un geni en inventar frases amb gràcia que desprès han resultat icòniques del futbol. A banda de les seves conegudes sentències “guanyarem sense baixar de l’autocar” i “amb deu es juga millor que amb onze”, va ser tot un especialista a estimular els seus jugadors amb consignes breus i directes com per exemple: “No tinguis por, és pitjor i no serveix per a res”, “qui no ho dona tot, no dona res” o “no crec en el fracàs”.

Tornar a dalt
_satellite.pageBottom();