Es compleixen 35 anys de l’alliberament de Quini

L’1 de març de 1981 el Barça va vèncer al Camp Nou l’Hèrcules d’Alacant per un contundent 6-0, amb una actuació estel·lar del davanter asturià Enrique Castro “Quini”, que va marcar dos gols. Després d’un mal començament a la competició, en aquells moments l’equip que aleshores dirigia Helenio Herrera  anava llançat a l’assalt del liderat de la Lliga, ja que ocupava la segona posició a només dos punts d’un líder, l’Atlètic de Madrid, que donava símptomes clars de feblesa. Per a més emoció, just una setmana després, matalassers i blaugranes s’havien d’enfrontar al Vicente Calderón.

Però el que estava sent un dia d’alegria per als barcelonistes va acabar sent un terrible malson. Quan Quini tornava cap a casa seva, tres joves aturats sense antecedents penals el van assaltar al seu cotxe i se’l van endur en una camioneta. L’endemà es va confirmar la noticia del segrest del golejador blaugrana. Començava un període d’angoixa infinita per a la família i per a tothom que es va perllongar durant gairebé un mes.

Per sort, el drama va tenir un final feliç. Els segrestadors van pagar la seva inexperiència i el pla conjunt de la policia espanyola i suïssa es va complir a la perfecció. Un dels segrestadors va ser detingut a Ginebra, on es disposava a retirar una certa quantitat de diners d’un banc. Interrogat, va delatar els seus companys, que van ser detinguts poc després. Quini va ser alliberat per la policia en un taller mecànic de Saragossa vint-i-cinc dies després del seu segrest.

La matinada d’aquell 25 de març del 1981, davant la comissaria de policia de la Via Laietana, a Barcelona,  més de 1.500 persones van esperar l’arribada del seu estimat golejador asturià. Com es va poder llegir en una pancarta, “Por Quini venimos a lo que sea”. De fet, aquell segrest, la dimensió humana de Quini i el seu enorme compromís amb el Barça van fer que es convertís en un ídol de l'afició, si és que no ho era ja abans.

En aquells moments la vida del jugador era molt més important que qualsevol títol i tothom va celebrar el seu alliberament per sobre del daltabaix que s’havia patit a la Lliga1980/81. Com és natural, els companys de Quini havien acusat el cop fort del seu segrest i el seu rendiment esportiu va baixar considerablement durant aquells angoixants dies. Així, amb el davanter asturià segrestat, el Barça va jugar tres partits de Lliga amb l’Atlètic de Madrid, el Salamanca i el Saragossa, amb un balanç decebedor d’un empat i dues derrotes. El tren de la Lliga es va perdre sense remei (el campió va ser finalment la Reial Societat), però aleshores allò va ser el menys important.

La millor notícia va ser que molt aviat Quini es va recuperar del tràngol tant física com anímicament. Després de proclamar-se Pitxitxi d’aquella Lliga amb 20 gols en 30 partits, va assolir la glòria el 18 de juny, quan el Barça va guanyar la Copa del Rei en derrotar en la final, a Madrid, l’Sporting de Gijón per 3-1. Aquell dia el Brujo va ser l’artífex de la victòria en fer-li dos gols al seu antic equip.

Quini, per sobre de tot, és un home bo. Quan li van dir que l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán havia d’escriure el pròleg d’un llibre sobre el seu segrest, només va posar una condició: “Que no se meta demasiado con los secuestradores. No eran mala gente.”