fcb.portal.reset.password

Anna Cruz va jugar a l'UB Barça des de la temporada 2002/03 fins la 2004/05 / FCB

Anna Cruz ha estat, als seus 28 anys –a punt de fer els 29-, la primera jugadora catalana i la segona de l’Estat en proclamar-se campiona de la WNBA després d'Amaya Valdemoro.

Cruz, que té una dilatada carrera professional, juga actualment a les files del conjunt rus del Nadezhda d’Oremburg, es va formar en els seus inicis a l’extint UB Barça, una secció associada al FC Barcelona fruit d’un acord entre la Universitat de Barcelona (Universitari) i el Club: “A l’UB Barça és on em vaig formar. Vaig arribar sent una nena i vaig marxar sent una dona.”

L’escorta badalonina encara està paint tot el que li ha passat en els darrers dies, però ara comença a assaborir-ho: “Estic súper contenta per haver pogut aprofitar al màxim aquesta experiència. La veritat és que guanyar la WNBA ha estat una recompensa a tota una vida dedicada al bàsquet. He hagut de sacrificar moltes coses per arribar fins aquí, però ha valgut la pena. Com a jugadora penso que és el màxim al que puc aspirar. Guanyar la millor lliga del món difícilment s’explica amb paraules.”

El Picadero, els primers records

Cruz era molt jove –tan sols 16 anys- quan començava a treure el cap als entrenaments del primer equip del Barça femení. Van ser tres temporades d’aprenentatge, des de la 2002/03 fins la 2004/05, en què l’ escorta, que també ha jugat de base en alguns partits de la WNBA, començava a destacar per la seva qualitat.

Davant, però, tenia jugadores contrastades com Helen Luz, Marta Fernández o Laura Antoja. D’elles, en va aprendre molt: “Tinc grans records d’aquella època, malgrat que era molt petita, jugar fixant-me en el que feien elles era el que sempre tractava de fer. Vaig tractar d’absorbir sempre tots els consells que em donàvem.”

Un consell per a les noves perles

Anna Cruz té molt clar que per aconseguir quelcom a la vida, no només en el mon de l’esport, cal treballar: “Els diria que mai deixin de treballar. Encara que et pugui semblar que estas estancat, tard o d’hora tot arriba i quasi sempre la vida és justa per a aquells que s’esforcen. Ma mare sempre em deia: “A poc a poc i bona lletra.”

Tornar a dalt