fcb.portal.reset.password

Els cinc capitans, a la Ciutat Esportiva / FOTO: MIGUEL RUIZ-FCB

La REVISTA BARÇA del mes d’octubre reuneix Carles Puyol (futbol), Juan Carlos Navarro (bàsquet), Víctor Tomás (handbol), Aitor Egurrola (hoquei patins) i Jordi Torras (futbol sala). Són els cinc capitans del Barça i tenen valor afegit: tots cinc són catalans, formats als equips de casa i senten els colors com qualsevol culer.

Puyol: “És un orgull i un privilegi”

Tots cinc són capitans, però la història de cadascun d’ells és diferent. Puyol acaba de començar la seva novena temporada com a capità del primer equip, fet que li permet igualar Joan Segarra, conegut com “el gran capità” de la història del Barça. El mateix Puyol es fa creus de com ha passat el temps. “Tants anys fa que hi sóc ja? Ser capità del Barça és un orgull i un privilegi per a qualsevol jugador, però si a més sents els colors la satisfacció es multiplica. El més important és tenir l’aval dels teus companys, que et vegin com la persona que els representarà i els defensarà, que sentin que no els fallaràs mai. I el mateix passa amb la institució, com a capità sents que representes el millor club del món”.

Navarro, més que qualsevol altre

Juan Carlos Navarro fa més anys que és al club blaugrana que qualsevol altre dels capitans. Va arribar el 1991, quan era infantil (Puyol ho va fer el 1995, el mateix any que Egurrola; Torras el 1996 i Tomás el 1998), i es va estrenar al primer equip al novembre del 1997. Navarro ha fet tota la seva carrera esportiva al club blaugrana amb l’excepció d’una temporada, la 2007/08, quan va fer el salt a l’NBA als Memphis Grizzlies del seu íntim amic Pau Gasol. “Ser capità del Barça és molt especial, però jo fa molts anys que sóc al Club i sempre m’he considerat un jugador important més enllà de ser capità o no”.

L’estiu del 2011 va agafar el testimoni de Roger Grimau i ha pogut aixecar els trofeus de campió de la Lliga Endesa, la Supercopa ACB i la Lliga Catalana. “Del fet de ser capità, aquesta és la cosa a què dono menys importància. Ser capità no és aixecar la copa. Els títols els guanya tot l’equip i no només qui l’aixeca”, explica.

Tomás: “El meu rol poc canviarà”

Víctor Tomás també va arribar al Barça quan era cadet i ara ha complert el somni de portar el braçal de capità després de la marxa de Laszlo Nagy. Als seus 26 anys afronta aquest repte amb una gran il·lusió, augmentada, si és possible, pel fet que és “molt culer”, però conscient que la responsabilitat comporta que “sempre has de donar una imatge impecable”. Víctor Tomás és un jugador carismàtic per la seva entrega, el seu caràcter guanyador i la rauxa que posa en cada jugada. “A la pista poc canviarà el meu rol dintre de l’equip. Sempre he estat un jugador que mai m’he amagat, que en moments complicats m’agrada afrontar la responsabilitat. Potser a l’hora de parlar amb els àrbitres canviarà una mica el meu paper a la pista, però per la resta em seguiré comportant igual que sempre, amb la mateixa força i ràbia de sempre”.

Egurrola, un altre que s’estrena

Aitor Egurrola, un altre dels capitans que debuta aquesta temporada, també es considera un afortunat per haver rebut el braçal d’una llegenda de l’hoquei patins blaugrana, Beto Borregán, que va ser capità cinc temporades i va defensar la samarreta del Barça durant 18 anys. Aitor va entrar al Club de juvenil, amb 15 anys, i en fa 13 que és al primer equip. “Ser capità ja ni m’ho plantejava, la veritat. Però ara tocava després de la retirada del Beto. N’he après molt d’ell i del Gaby Cairo, sobretot a buscar la unió dels jugadors, el fet aglutinador a l’entorn de l’equip. Els jugadors som egoistes en un moment donat i com a capità has de mirar pel bé del grup per sobre de l'interès individual. Un bon capità ha de saber aglutinar els problemes de tots i fer seus els problemes dels companys”.

Torras: “No hi ha cap club com aquest”

Jordi Torras, que també s’estrena com a capità del futbol sala, valora la confiança d’haver estat escollit pel càrrec, i més després d’haver estat set anys fora del Club, des del 2003 fins al 2010. En el seu cas, va ser una marxa obligada per buscar reptes professionals més ambiciosos en un moment en què la secció no tenia el pes que té ara. Torras va viure l’abans i el després. “Vaig ser al Barça una primera etapa de set anys, però la secció era totalment diferent. Era semiprofessional, amb dificultats, però en els últims anys s’ha apostat molt pel futbol sala i ara s’estan recollint els fruits. El canvi que he notat jo es resumeix en el fet que crec que no hi ha cap club com aquest”.

Tornar a dalt