Frank Rijkaard va ser el tècnic amb qui el Barça va guanyar la segona Champions. | MIGUEL RUIZ-FCB

Frank Rijkaard, que va arribar al Barça amb fama de persona tranquil·la, sensata i honrada, va iniciar la seva etapa blaugrana al costat del també holandès Henk Ten Cate, exentrenador del Nac Breda, i d'Eusebio Sacristán, exmembre del Dream Team, com a tècnics ajudants.

Com a tècnic va demostrar ser molt obert i comunicatiu amb tots els seus col·laboradors i jugadors. La seva filosofia futbolística pertanyia clarament a l’escola holandesa, caracteritzada pel gust pel futbol ofensiu i la importància de la pressió i el joc per les bandes. Tanmateix, tampoc oblidava prendre precaucions defensives, la qual cosa li venia donada per la seva etapa al Calcio italià com a jugador de l’AC Milan. En qualsevol cas, sempre es va mantenir fidel als seus principis, i va manifestar una correcció exemplar dins i fora del terreny de joc. L’etapa de Frank Rijkaard al FC Barcelona va ser molt positiva al trienni inicial (2003-06), amb dues Lligues i la segona Champions, per bé que la sort no el va acompanyar en les dues darreres temporades (2006/07 i 2007/08).

El projecte de Rijkaard va començar la temporada 2003/04, amb Ronaldinho com a principal icona sobre la gespa. El Club venia de quatre campanyes en blanc i participava a la Copa de la UEFA. Després d’una primera volta irregular, el fitxatge del migcampista holandès Edgar Davids al mercat d’hivern va significar un punt d’inflexió en la trajectòria barcelonista. El tècnic consolidaria un sistema tàctic i l’equip remuntaria posicions fins a acabar en segona posició a la Lliga, quelcom impensable quan l’equip passava pels seus pitjors moments. Eliminat de la Copa de la UEFA pel Celtic de Glasgow i de la Copa del Rei pel Saragossa, el Barça va acabar la temporada amb l’únic títol de la Copa Catalunya, però al capdavall s’havia demostrat que es podia confiar en el futur.

A la campanya 2004/05 l’equip va fer un salt qualitatiu amb l’arribada d’estrelles com Eto’o, Deco, Larsson, Giuly, Edmílson, Belletti i Sylvinho. Tot i patir quatre greus lesions al primer tram del campionat (Motta, Gabri, Edmílson i Larsson), els jugadors barcelonistes van saber superar les dificultats i, amb un joc ofensiu i efectiu, van aconseguir que la Lliga no tingués més color que el blaugrana. El títol es va aconseguir al camp del Llevant a tres jornades del final del campionat. La Copa Catalunya va arrodonir el palmarès d’aquella temporada, que va registrar les eliminacions a la Champions League i Copa del Rei per part del Chelsea i la Gramenet, respectivament.

L’era Rijkaard va viure la seva màxima esplendor la temporada 2005/06. El conjunt que dirigia el tècnic holandès va enlluernar Europa amb exhibicions memorables a Stamford Bridge (1-2) i San Siro (0-1), abans de conquerir la segona Champions de la seva història a París davant l’Arsenal (2-1). A més, el Barça va revalidar el títol de Lliga amb un futbol espectacular, que li va permetre sumar catorze jornades consecutives guanyant (amb un 0-3 al Bernabéu que va provocar l’ovació del públic madridista). També es va guanyar la Supercopa d’Espanya davant del Betis, i es va registrar com a única nota negativa l’eliminació de la Copa del Rei a mans del Saragossa. A títol individual, en aquell gairebé insuperable any 2006 Rijkaard va ser escollit com a Millor Entrenador del Món per la Federació Internacional d’Història i Estadística de Futbol (IFFHS), per davant de José Mourinho i Juande Ramos.

El balanç de la campanya 2006/07 no va ser positiu. El valor doble dels gols va eliminar el conjunt blaugrana de la Champions als vuitens en l’encreuament amb el Liverpool i el goal-average el va apartar de la tercera Lliga consecutiva. També va ser dolorós el KO a les semifinals de la Copa del Rei a Getafe. D’altra banda, el Sevilla i l’Internacional de Porto Alegre van derrotar el Barça a la Supercopa d’Europa i al Mundial de Clubs, respectivament. La Supercopa d’Espanya i la Copa Catalunya, totes dues guanyades contra l’Espanyol, van ser els títols d’aquella campanya.

A l’estiu del 2007 l’arribada d’Henry, Touré, Abidal i Milito dotaven el Barça, a priori, d’una de les plantilles més compensades de la història. L’equip es va quedar a un gol de la final de la Lliga de Campions i la Copa del Rei; el Manchester United i el València en van ser els botxins, per bé que el Barça va merèixer millor sort en ambdues eliminatòries. Pel que fa a la Lliga, no es va poder aconseguir la regularitat necessària a causa del desgast físic i les lesions i l’equip va acabar en tercera posició.

El 8 de maig del 2008 el Club va fer públic el relleu a la banqueta. Frank Rijkaard deixava el seu lloc a Josep Guardiola. Malgrat els desafortunats dos darrers anys, el tècnic holandès va marxar del FC Barcelona amb un balanç excel·lent: dues Lligues (2004/05 i 2005/06), una Champions League (2005/06), dues Supercopes d’Espanya (2005/06 i 2006/07) i tres Copes Catalunya (2003/04, 2004/05 i 2006/07). A més dels títols, amb Frank Rijkaard el Barça va recuperar una identitat i un estil de joc que li van permetre situar-se de nou a l’elit del futbol, no només en l'àmbit estatal, sinó també en l'europeu.

Rijkaard va dirigir el Barça en 283 partits oficials, amb 167 victòries, 64 empats i 52 derrotes, i va totalitzar 544 gols a favor i 254 en contra. La seva mitjana de victòries va arribar al 59% dels partits totals, amb una mitjana per partit d'1,92 gols a favor i 0,89 en contra. D’altra banda, les seves 112 victòries a la Lliga el col·loquen a la segona posició del rànquing de tècnics barcelonistes amb més partits guanyats en aquesta competició, per darrere dels 183 de Johan Cruyff.

L’inici de la seva carrera com a tècnic va començar als Mundials de l’any 1998, disputats a França com a assistent de Guus Hiddink a la selecció holandesa. Entre els anys 1998 i 2000 va passar a ocupar el càrrec de seleccionador holandès i la temporada 2001/02 va assumir la direcció de l’Sparta de Rotterdam.

COM A JUGADOR...

La carrera de Rijkaard com a jugador va ser excepcional. Format a les categories inferiors de l’Ajax, va jugar a l’equip d’Amsterdam entre les temporades 1980/81 i 1987/88. En aquesta darrera temporada també va disputar uns mesos al Reial Saragossa, on va participar en 11 partits. La majoria dels seus grans èxits els va aconseguir amb l’AC Milan, entre els anys 1988 i 1993, abans de tancar la seva carrera a l'Ajax.

Al seu palmarès com a jugador destaquen una Eurocopa amb Holanda (1988), tres Copes d’Europa (1988/89, 1989/90 i 1994/95), una Recopa d’Europa (1986/87), tres Supercopes d’Europa (1989, 1990 i 1995), dues Copes Intercontinentals (1989 i 1990), cinc Lligues holandeses (1981/82, 1982/83, 1984/85, 1993/94 i 1994/95), dues Lligues italianes (1991/92 i 1992/93), dues Supercopes italianes (1989 i 1994) i tres Copes holandeses (1982/83, 1985/86 i 1986/87).