Després de la dimissió d’Enric Martí es van convocar eleccions a la presidència per sufragi universal masculí (les sòcies no podien votar). Miró-Sans (Barcelona, 1918-1989) va derrotar Amat Casajuana per només 301 vots de diferència i el 2 de desembre del 1953 es va convertir en el nou president del FC Barcelona.
En l’àmbit esportiu, el Barça va estrenar el seu palmarès europeu adjudicant-se dues Copes de Fires, i a les competicions estatals va conquerir dues Lligues i dues Copes. En el mandat de Miró-Sans destaca especialment el seu impuls en la construcció del Camp Nou, camp que va inaugurar el 24 de setembre del 1957 i que representava un veritable salt en la història del Club, en assolir un gran estadi que responia al notable increment de la massa social blaugrana, per bé que, com a contrapartida, el seu cost excessiu va provocar una greu crisi econòmica.
Al gener del 1958 Miró-Sans va ser reelegit, si bé aquestes noves eleccions van ser ben diferents de les anteriors, ja que en aquella ocasió es van designar per sorteig 200 socis compromissaris que havien de decidir qui seria el màxim mandatari del Club.
Francesc Miró-Sans va superar clarament l’altre candidat, Antoni Palés, en aconseguir el 75% dels vots. Tot i això, la terrible situació financera, que amenaçava la supervivència del Club, i les creixents dissensions internes en van anar complicant la situació fins que es va fer insostenible. Així, el 28 de febrer del 1961, un any abans de finalitzar el seu segon mandat, Miró-Sans va presentar la dimissió.
