Retrat d'Enric Llaudet

Una de les mesures que va prendre Enric Llaudet va ser la requalificació dels terrenys de les Corts. | ARXIU FCB

Després de la dimissió de Miró-Sans, el juny del 1961 es van convocar eleccions a la presidència del FC Barcelona. Hi van concórrer dos exdirectius de la Junta anterior: Jaume Fuset i Enric Llaudet (Barcelona, 1916-2003), que s'acabaria convertint en el màxim dirigent de l'Entitat. El programa de Llaudet estava format per deu punts, alguns dels quals eren força interessants, tot i que menys innovadors que els del seu adversari. Entre els aspectes més destacats de la seva candidatura hi havia la creació d'un reglament de règim intern, la convocatòria d'un referèndum per decidir el destí del camp de Les Corts, austeritat econòmica, l'amateurisme de les seccions i la creació d'una escola residència per a jugadors.

Les eleccions es van celebrar el 7 de juny del 1961 i Llaudet va superar Fuset per un marge molt estret de tan sols 24 vots. A partir d'aquí, el nou president blaugrana va iniciar una gestió marcada per les dificultats tant en l'àmbit esportiu com en l'econòmic. Una de les mesures que va prendre el president blaugrana per sanejar l'economia de l'Entitat va ser la requalificació dels terrenys de les Corts, un aspecte que va suposar llargues negociacions amb l'Ajuntament de Barcelona. Finalment, a l'estiu del 1962 el Consistori va aprovar les peticions del Club, i el 1966 el Barça va vendre l'antic camp per 226 milions, una xifra que va permetre estabilitzar la situació de les arques del Futbol Club Barcelona.

Precisament aquesta operació va donar a Llaudet la credibilitat necessària per superar amb comoditat el procés electoral del 1965, en el qual el president va ser reelegit en derrotar per 164 vots a 35 la candidatura opositora de Josep Maria Vendrell. A l'estiu del 1966 l'optimisme regnava a l'Entitat i Llaudet va crear el Trofeu Joan Gamper. Tot i això, els fracassos esportius de la campanya 1966/67 van propiciar la creació d'una forta oposició interna que es mostrava en total desacord amb la gestió de Llaudet i que considerava que el president havia de dimitir.

Un cop acabada la temporada, el màxim dirigent barcelonista va respondre a l'oposició constituint un Consell Consultiu format per personalitats representatives de l'Entitat, però aquesta mesura no va tenir l'efecte esperat. En aquestes circumstàncies, Llaudet va arribar a l'Assemblea de Compromissaris de l'1 de setembre del 1967 en una posició molt precària i va decidir convocar eleccions anticipades per al mes de gener de l'any següent, a les quals no es va presentar. Abans d'abandonar el càrrec, el 17 de gener del 1968, Llaudet va demanar la creació d'una candidatura unitària per evitar una campanya electoral que perjudiqués el Club. Narcís de Carreras va presentar aquesta alternativa i va ser elegit president per aclamació.