César Rodríguez, ídol de la Cultural Lleonesa i del Barça

A Lleó és difícil parlar del Barça i no referir-se al mític davanter César Rodríguez, una de les més importants figures de la història blaugrana. Nascut el 1920 al carrer Burgo Nuevo de la capital lleonesa, César va fitxar pel club blaugrana amb només 19 anys procedent del SEU de Lleó. El seu debut es va produir el mateix 1939 i ja va demostrar que era un crac, però es va haver d’esperar fins la temporada 1941/42 per tenir un lloc a l’equip després d’haver complert el servei militar i haver estat cedit al Sabadell i al Granada.

El davanter centre lleonès va marcar una època al Barça gràcies a la seva meravellosa màgia futbolística que es resumeix en els 294 gols que va marcar –només Lionel Messi el supera en la llista de màxims golejadors de la història del Club- i els 433 partits que va disputar amb la samarreta blaugrana. César era un davanter excepcional, d’aquells que avui dia no tindria preu, ja que unia una tècnica depurada amb un implacable instint golejador. Totes les seves qualitats futbolístiques eren superlatives: excel·lent xut amb les dues cames, dribbling fi i esplèndid i, a més, un incansable esperit de lluita. Però per damunt de tot destacava pel seu excepcional remat de cap, al qual només se’l pot comparar el de l’hongarès Sandor Kocsis.

Així, no és estrany que fos Pitxitxi a la Lliga 1948/49 (28 gols en 24 partits), segon millor golejador tres vegades i màxim artiller del Barça durant set temporades consecutives (1944-51). 'El Pelucas' (apel·latiu afectuós que feia referència a la seva alopècia) va tenir una dilatada carrera al Barça del 1942 al 1955 aconseguint un nombre de títols que pocs jugadors han pogut assolir: cinc Lligues (44/45, 47/48, 48/49; 51/52 i 52/53), dues Copes Llatines (1949 i 1952), tres Copes d’Espanya (50/51 51/52 i 52/53), una Copa d’Or (1945) i tres Copes Eva Duarte (1948, 1952 i 1952).

César, el prodigi lleonès del Barça, va ser membre de la mítica davantera de les Cinc Copes, aquella que va cantar Joan Manuel Serrat: “Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón”. El ‘Pelucas’ va ser l’ídol indiscutible de l’afecció blaugrana durant la dècada dels quaranta i la primera meitat dels cinquanta. No en va, va ser l’home que va alegrar la vida de tants catalans en aquella època tan adversa i cruel com va ser la postguerra, quan les úniques alegries permeses eren les esportives.

Eufòria a Lleó amb el seu retorn a la Cultural

Després del seu periple barcelonista César va tornar a casa per jugar a la Cultural Leonesa a Primera Divisió, a la temporada 1955/56. Aleshores els lleonesos vivien immersos en la eufòria més desfermada per l’ascens a la màxima categoria i per la tornada del seu ídol. D’aquesta manera, el mes d’octubre del 1955 es va inaugurar un nou estadi, el de la Puentecilla, a la cruïlla de l'Avinguda Fernández Ladreda amb la Ronda Est, amb una capacitat per a 12.000 aficionats. El número de socis en aquells temps es va aproximar als 7.000, la Cultural es va convertir en l'equip de la província i el club es va veure obligat fins i tot a intervenir en els serveis de la Renfe per tal de retardar les sortides dels trens de diumenge amb destinació a Cistierna i la Robla, i els de Ponferrada i Sahagún, amb l'objectiu de procurar que els afeccionats culturalistes poguessin veure sense presses el final del partit.

Home senzill i visceralment barcelonista, César sempre solia dir que “al Barça aniria ni que fos de conserge”. Va tornar com a entrenador, els anys 1963-64, i el 1980 com a ajudant del seu amic Ladislau Kubala. Mort a Barcelona el 1995, César Rodriguez està enterrat al Cementiri de Les Corts, al costat del Camp Nou, i a la làpida del seu nínxol es veu una foto seva amb la samarreta blaugrana i un gran escut del Barça. A Catalunya i a Lleó encara el recordem.