Iniesta, amb el cor

Aquell nen de 12 anys amb cara de bon jan, d’ulls verds i mirada tendra, uns ulls que la primera nit que va dormir a la Masia es van quedar petits i vermells de tant plorar, és avui en dia, amb 33 anys, un home respectat i estimat, un futbolista reconegut i admirat, però sobretot un pare de família nombrosa enamorat de la seva dona i orgullós dels seus nens, un fill i germà agraït i responsable, un gendre perfecte. Tot això i més és Andrés Iniesta Luján, de Fuentealbilla, català d’adopció i culer de tot cor.

Potser perquè la família és el que no va tenir a prop durant molts anys, Andrés adora els seus, té devoció pel seu pare, i per això era tan important per a ell signar el seu contracte vitalici amb el Barça el dia que José Antonio Iniesta complia 57 anys, el 6 d’octubre passat. Era el seu millor regal per a l’home que el va portar el 16 de setembre del 1996 en el cotxe familiar, un Ford Orion blau fosc, de Fuentealbilla a Barcelona, amb el cor encongit i l’esperança que el chico aprofités aquell tren que segurament només passaria un cop a la vida.

La família Iniesta al complet va celebrar la renovació per sempre d’Andrés i l’aniversari del José Antonio en un dinar a casa dels pares. Va ser un dia especial, amb missatges i trucades de felicitació. El dia abans també va ser un dia important per a l’Andrés i la seva dona, Ana Ortiz, la mare dels seus fills -Valeria, Paulo Andrea i Siena-, perquè havia fet deu anys que s’havien conegut. “De vegades es donen circumstàncies que fan que les dates tinguin encara més valor, per això era un dia molt especial per a tots”, explica l’Andrés.

Els Iniesta viuen moments d’alegria, d’orgull i felicitat. La renovació de per vida amb el Barça tanca la incertesa pel futur professional del capità blaugrana, que acabava contracte el proper 30 de juny. Ara la família ja sap que el chico no marxarà lluny, que continuarà a casa seva, a prop dels seus i que tot el sacrifici fet durant 21 anys ha tingut la recompensa somiada. L’Andrés ha sentit que el Club de la seva vida l’ha correspost amb el que ell més volia: confiança absoluta en els seus valors com a persona, els mateixos que ha rebut dels seus pares i també de la seva altra família, la Masia. Els mateixos valors que l’han convertit en un referent en el futbol mundial, més enllà del seu talent com a futbolista.

L’Andrés valora que la renovació per sempre que ha signat amb el Barça reconeix “molts moments, moltes coses, moltes situacions” i, segons ell, “és una mostra de confiança del Club cap a mi com a jugador i com a persona”. “Per fer aquest tipus de contracte -continua- han hagut de confiar en l’honestedat que pugui tenir per dir prou en un moment determinat, i això no és fàcil. De fet, crec que no ha succeït en cap lloc, per això ho vull gaudir al màxim, i després ja es veurà, tant de bo sigui molt de temps...”. 

Felicitat i il·lusió

Aquests dies, l’Andrés pronuncia dues paraules que han recuperat un sentit diferent: felicitat i il·lusió. La felicitat que anhela per a ell i la seva família, el que dona sentit a la vida, gaudir dels moments, sentir-se bé amb ell mateix. La felicitat que en moments determinats no va sentir, sobretot el 2008 i 2010, en què va viure un Dragon Khan d’emocions contrastades, les lesions, la mort del seu amic Dani Jarque..., la inseguretat, el buit, i després la rebolcada del Mundial i el gol heroic de la final..., el cel.

I la il·lusió que guia el seu present professional i el seu futur, que no té data de caducitat marcada en un contracte, que està més lligat a sensacions, a sentir que encara pot aportar coses, que continua sent un jugador capaç de jugar en un equip com el Barça no perquè ho diu una data de naixement, sinó pel seu rendiment al camp. Per això l’Andrés parla d’il·lusió, il·lusió per cuidar-se, per gaudir de cada entrenament, de cada partit, de cada minut al camp sabent que el rellotge no s’atura però que ell és capaç de dominar el seu temps. “La il·lusió al final et surt de dins..., il·lusió pel que fas, pel que penses, pel que vols fer, i això és el més important. Fer les coses sense il·lusió no té gaire sentit. Això a mesura que passa el temps encara té més valor i hi dones més importància”, reconeix l’Iniesta fill.

Aquests dies l’Andrés i el seu pare han fet una visió retrospectiva al passat. Una mirada 21 anys enrere, al moment en què tot va començar. Aquell viatge que va fer fins a Barcelona, amb el José Antonio i la Mari i el seu avi matern, Andrés, i que va marcar el camí que no té un final escrit. Aquesta visió, que ajuda a valorar molt més el present, ha estat inevitable, és un fet col·lateral a la renovació. I van acceptar la proposta de la REVISTA BARÇA de fer-ho plegats, davant d’un cafè, sense mirar el rellotge. Tot un luxe.

El José Antonio Iniesta és un protagonista principal en la història que ha lligat l’Andrés amb el Barça des d’aquell llunyà 1996. Ell era un apassionat del futbol i tenia un fill de 12 anys que jugava com els àngels i una filla dos anys més petita, la Maribel. Un fill que no podia dir-se d’una altra manera que Andrés, com els seus dos avis, i per tant no hi va haver cap debat a casa. El José Antonio treballava com a paleta en la construcció i la seva dona, la Mari, al bar de la família Luján a Fuentealbilla.

Quan el chico jugava a l’Albacete, va estalviar durant tres mesos per regalar-li unes Adidas Predator. “Eren negres, amb unes estries al davant, encara les guardo a la casa del poble”, comenta l’Andrés. “Eren les que portava Koeman, que deia que li donaven efecte a la pilota, estaven de moda, sí que eren cares les sabatilles llavors!”, recorda el pare, un boig del futbol. Qualsevol sacrifici valia la pena. Qualsevol?

Converses al cotxe

Tres cops a la setmana tots dos feien plegats 86 quilòmetres entre l’anada i la tornada des de Fuentealbilla fins a Albacete per anar als entrenaments i al partit. “Van ser molts viatges echaos”, somriu el José Antonio. Moltes converses en la intimitat del cotxe familiar, molta complicitat, tot i que el pare és qui més parlava.

El José Antonio és mes extravertit que el seu fill, que en aquest aspecte se sembla més a la mare, més reservat i contingut. “Encara que el pare i la mare són diferents crec que alhora tenen moltes coses en comú, no sé si perquè fa molt temps que estan junts. Tots som molt sentits, el meu pare potser té una manera d’expressar-se diferent de la meva mare, que calla més, però alhora tots dos són molt sentits, molt de cor, i crec que tant la meva germana com jo som semblants en això”, reconeix l’Andrés.

“Els meus pares són molt sentits, molt de cor, i tant la meva germana com jo en això som semblants”

El rostre del José Antonio fa un gest contingut quan recorda aquells moments que van marcar el destí d’Andrés Iniesta, el moment de la gran decisió, quan només tenia 12 anys i va passar el tren. Pujar o no, aquesta va ser la qüestió. “Han passat 21 anys i no és una cosa que penses cada dia, però sí a vegades, quan estic sol..., sí que penses que van ser moments molt complicats perquè era molt petit, perquè era al poble i estàvem sempre junts, perquè jo allà el tenia a prop cada dia, el portava a l’entrenament, els diumenges el veia jugar, quan es pren aquest pas de venir comences a pensar que això s’acaba i que ja no ho gaudiràs. El que passa és que sempre hi ha una compensació. Era el futbol..., si hagués estat una altra cosa no hauria bellugat ni l’espart, però el futbol era la meva passió des de sempre. Vaig canviar estar amb ell perquè creixés, que tingués més competitivitat, perquè aconseguís el que volia i això havia de ser aquí, al Barça. Vaig canviar gaudir d’ell a patir per ell perquè no el podia tenir. El que em va treure la pena que podia tenir és pensar que aquí era al millor lloc per progressar”.

Mentre el José Antonio parla, l’Andrés l’observa amb admiració, segurament pensant que el seu pare va ser molt valent i que potser si ell hagués de prendre aquella decisió amb els seus fills segurament no podria. També la seva mare, que sempre va pensar més en ell que en si mateixa. “Ella va patir més que jo, perquè jo ho compensava amb el futbol, però la seva mare era mare, i el veia com a mare. Ella mai va tenir un no en res de tot això, i podria haver-ho fet, podria haver dit que el meu fill no se’n va, que jo el vull tenir aquí, però aquí va estar ella sempre donant-me suport. Totes les decisions que vaig prendre es van fer perquè vaig tenir una dona al meu costat, i ell una mare, que ens va donar suport sempre. Però jo no el vaig obligar mai a venir”.

Aquella frase del seu pare “el tren només passa una vegada” se li va ficar molt a dins. Al final, la decisió l’havia de prendre el mateix Andrés, amb 12 anys, i ho va fer amb la seguretat i la determinació d’algú que era molt més madur i responsable del que li tocava per edat. “Si hagués tingut una mentalitat de dir no hi vaig, encara que m’haguessin obligat, hauria durat dos dies aquí. Després de parlar molt amb ell, sabia que el que em pogués dir el meu pare era el millor per a mi. Això sempre ho he tingut clar. Fins i tot amb 12 anys”.

Un nen amb 21 anys més

Amb la perspectiva del temps, el José Antonio està convençut que l’èxit, la fama i la glòria no han canviat gens l’essència d’aquell Andrés Iniesta que va pujar al cotxe blau fosc. “El meu fill és un nen com aquell que va venir a Barcelona, però amb 21 anys més. Estic molt orgullós de com és. Aquest és el trofeu més gran que ens quedarà en aquesta vida, que sigui com és, com era com a criatura, que sigui tan familiar i tan bona persona, això és el que queda per sempre. En el futbol ho fas millor, ho fas regular o no agrades tant; hi ha molts èxits, es gaudeixen, però són moments i això passa. Però el que no passarà mai, el que li quedarà tota la vida que té per endavant, és el que porta dins i el que ha de donar a la societat. El que et queda és que tens un bon fill”.

El mateix Andrés creu que no ha canviat “ni un 2%” de com era de petit, que ha evolucionat, és clar, però que l’essència es manté intacta. El seu pare el coneix com ningú. “És igual de respectuós i continua sent igual d’hàbil. Amb 12 anys no parlava gaire però es quedava amb tot, i ara encara és reservat, parla el que toca i quan toca, i això és el que no sabem fer d’altres”.

Però el pare també coneix com ningú les febleses del seu fill. “Es menja molt el cap quan perd una final o un partit important. Tots els jugadors ho deuen patir, però a Andrés se li clava a dins, ho passa molt malament. Li dic que això és esport, que només un guanya, però a ell això li pesa més del que li hauria de pesar. L’Andrés els problemes se’ls menja tots, els seus i els dels altres. I això al final passa factura. Ha tingut molta pressió des de molt jove, li repercuteixen els problemes de tot el món, i no ho treu per no fer-nos patir. S’ha de treure tot el verí perquè al final el verí et mata”.

"Al Mundial li va canviar tot. El va alleujar, li va donar oxigen, va explotar allà jugant, gaudint, i després va venir l’èxit”

Això és el que li va passar entre el 2008 i el 2010, una època especialment dura. Moltes lesions musculars van minvar la seva confiança. “Amb la lesió abans de la final de la Champions de Roma es va menjar molt el cap i va passar dies dolents. Després aquell estiu va passar allò de Jarque. Ell estava fotut, però ens donava ànims a nosaltres. L’estiu següent va arribar al Mundial i li va canviar tot. El va alleujar, li va donar oxigen, va explotar allà jugant, gaudint, i després va venir l’èxit”, recorda el José Antonio mentre l’Andrés el mira i analitza abans de prendre la paraula. “Sí, va ser alliberador per a mi. Ja res ha estat igual”. Si allò el va fer més fort? “Tot aquest procés el vaig analitzar amb qui havia d’analitzar-lo i t’adones que hi ha coses que són importants, altres que no, intentes trobar els perquès que t’han portat a aquest moment i a partir de aquí aprens a seguir avançant sense haver de penalitzar-te. Et fa més fort perquè et fa veure les coses de diferent manera”.

Han passat set anys, després va arribar al món la Valeria, van perdre l’Andrés abans de néixer, però la casa es va tornar a omplir d’alegria amb el Paulo Andrea i fa uns mesos amb la petita Siena. I l’Andrés va continuar acumulant títols amb el Barça, va assumir la responsabilitat de la capitania amb la marxa de Xavi i el 6 d’octubre va escriure una nova pàgina màgica de la seva història blaugrana. Un guió de pel·lícula en què no s’ha escrit la paraula fi.