Agustí Montal i Galobart (1946-1952)

Agustí Montal i Galobart (1946-1952)

El mes de novembre del 1945 Agustí Montal i Galobart (Barcelona, 1904-1964) va presentar una moció demanant que es posés punt final a la provisionalitat que en els darrers anys havia viscut la direcció del Club

En aquell moment era directiu a la Junta que encapçalava Josep Vendrell. La directiva va acceptar la proposta i la va transmetre als responsables de la Federació Catalana, que la van fer arribar als seus homòlegs de l’Espanyola. Deu mesos després, Vendrell i tota la seva Junta van presentar la dimissió i els mateixos directius barcelonistes van nomenar president Montal, sens dubte l’home idoni per succeir-lo.

El mandat d’aquest industrial de caràcter liberal i democràtic va començar el 20 de setembre del 1946 i va significar l’enlairament definitiu del FC Barcelona cap a la grandesa. Durant els sis anys en què Montal va presidir l’Entitat el Barça es va acabar de consolidar entre l’elit del futbol espanyol, tal com ho demostren les dues Lligues consecutives guanyades el 1948 i el 1949, any en què el Club va celebrar amb gran èxit les seves Noces d’Or.

Tots aquests èxits van provocar que, tot i haver estat ampliat, el camp de Les Corts quedés petit per acollir la creixent massa d’aficionats que volia presenciar els partits d’aquell gran Barcelona. Montal, que tenia una gran visió de futur, va comprar el desembre del 1950, després d’un plebiscit entre els socis, uns nous terrenys on al cap de set anys es construiria l’actual Camp Nou.

Però la temporada més brillant de la presidència de Montal encara havia d’arribar. El 1952 la plantilla que entrenava l’eslovac Ferdinand Daucik i que integraven noms tan il·lustres com Ramallets, Biosca, Segarra, Kubala, Basora, César i Manchón, només per citar-ne alguns, va conquerir la Lliga, la Copa, la Copa Llatina, el Trofeu Martini Rossi i la Copa Eva Duarte, cinc títols que li van permetre inscriure’s a la història del Club com el Barça de les 5 Copes.

El 16 de juliol del 1952 Agustí Montal va decidir abandonar la presidència del Club després d’haver fet una excel·lent gestió que el va convertir en un dels millors dirigents que ha tingut el Barça al llarg de la seva història, sobretot tenint en compte les dificultats de l’època dictatorial que li va tocar viure.

Força Barça
Força Barça
Tanca l'article