El 17 de maig de 2006, el Barça va tocar el cel d’Europa per segona vegada. A l’estadi Saint‑Denis de París, el conjunt blaugrana va conquerir la seva segona Champions League en derrotar l’Arsenal per 2-1 en una final carregada d’emoció, de simbolisme i de justícia esportiva. L’equip dirigit per Frank Rijkaard culminava d’aquesta manera un projecte construït amb paciència, talent i una idea de joc fidel a l’estil històric del Club. Aquell Barça aplegava una generació irrepetible de futbolistes com Ronaldinho, Xavi, Iniesta, Deco, Puyol, Eto’o i Víctor Valdés, que aquella temporada havien conquerit la Lliga i sortien a la gespa de l’estadi Saint Dennis amb la sensació que havia arribat el seu moment a Europa.

La final no va començar de cara. L’Arsenal, que jugava amb deu homes des del primer temps per l’expulsió del porter Jens Lehmann, es va avançar en el marcador amb un gol de Sol Campbell. El partit semblava enquistat, amb el Barça dominant però encallat, incapaç de superar l’ordre defensiu anglès. Tot va canviar, però, en el darrer tram del partit, quan Juliano Belletti i Henrik Larsson va entrar des de la banqueta.

Eto’o i Belletti

Primer, Samuel Eto’o va signar l’empat amb un xut potent dins l’àrea, alliberant la tensió acumulada. El més difícil s’havia aconseguit, però s’havia de rematar la feina. I així va ser perquè, poc després de l’1-1, en una acció inesperada, Belletti va irrompre per culminar una jugada col·lectiva, en combinació amb Larsson, amb un xut creuat que va superar per baix Almunia, desfermant l’eufòria blaugrana. Aquell gol, que va quedar per sempre més en la memòria col·lectiva del barcelonisme, certificava la remuntada i el títol.

Amb el xiulet final, el Barça tancava una ferida oberta des d’Atenes 1994 i feia seu un trofeu que ja havia guanyat per primer cop a Wembley el 1992. La Champions de París no només suposava un nou èxit esportiu, sinó que confirmava el club entre l’elit del futbol europeu i posava les bases del futur domini continental que arribaria anys més tard.

La nit de París va ser la consagració d’un equip, d’un estil i d’una manera d’entendre el futbol que, des d’aleshores, forma part inseparable de la identitat del FC Barcelona.

WhatsApp Image 2026-05-04 at 11.47.29

EL PARTIT

 FC Barcelona 2-1 Arsenal FC

  • Data: 17 de maig de 2006
  • Estadi: Stade de France, París (Francia).
  • Espectadors: 79.500.
  • Àrbitre: Terje Hauge (Noruega). 

Alineacions:

  • FC Barcelona (Entrenador: Frank Rijkaard): Víctor Valdés; Oleguer (Juliano Belletti, 71'), Carles Puyol (C), Rafael Márquez, Giovanni van Bronckhorst; Edmílson (Andrés Iniesta, 46'), Deco, Mark van Bommel (Henrik Larsson, 61'); Ludovic Giuly, Samuel Eto'o, Ronaldinho.
  • Arsenal FC (Entrenador: Arsène Wenger): Jens Lehmann; Emmanuel Eboué, Kolo Touré, Sol Campbell, Ashley Cole; Robert Pirès (Manuel Almunia, 20'), Gilberto Silva, Cesc Fàbregas (Mathieu Flamini, 74'), Aleksandr Hleb; Thierry Henry (C), Fredrik Ljungberg. 

Gols:

  • 0-1 (37') Sol Campbell (de cap, asis. Thierry Henry).
  • 1-1 (76') Samuel Eto'o (cama dreta, asis. Henrik Larsson).
  • 2-1 (81') Juliano Belletti (cama dreta, asis. Henrik Larsson). 

Incidències:

  • Expulsió: Jens Lehmann (Arsenal) vermella directa en el minut 18.
  • MVP del Partit: Samuel Eto'o (Barcelona).
Força Barça