El posat seriós, gairebé espartà, de Juliano Haus Belletti (Cascavel, Brasil, 20 de juny de 1976) canvia de cop quan se li recorda el que va viure, i el que va fer viure al barcelonisme, el 17 de maig de 2006. L’autor del gol decisiu contra l’Arsenal és avui l’entrenador del Barça Atlètic, després de passar, amb èxit, pel juvenil A. No coneix un altre camí que el de l’esforç i el treball en equip. I així ho transmet als seus jugadors. En aquesta conversa amb la REVISTA BARÇA ho deixa molt clar.

Què és el primer que li ve al cap quan pensa en el gol de París del 2006?
La celebració que vaig fer, amb molta emoció, i també que molta gent, arreu del món, me’n parla d’aquest dia (somriu). Recordo que em vaig agenollar, amb les mans a la cara... A la televisió sempre surt en càmera lenta... Van ser un cúmul d’emocions. Vaig fer un gol a la final de la Champions, quan marcar no era lo meu!

Com recorda l’instant just abans de xutar? Què li va passar pel cap?
El lateral tendeix sempre a buscar la profunditat per donar l’assistència de gol. Per això, quan vaig rebre la pilota de Larsson, el primer que vaig pensar va ser controlar i fer una passada enrere. Però plovia molt, jo arribava en velocitat i estava molt a prop de la línia de fons, no tenia una altra opció que xutar...

I el seu xut va passar per sota les cames d’Almunia i va acabar a dins de la porteria.
Quan vaig controlar la pilota a dins de l’àrea, hi havia un rival que s’estirava per tapar el meu xut, em vaig concentrar més en la pilota que en la porteria, per la velocitat de la jugada. I si, al final la pilota va tocar a les cames d’Almunia i va entrar.

En aquell moment del partit, era conscient que estava vivint una jugada que passaria a la història del Barça?
Mentre jugava el partit, no. Faltaven deu minuts i l’Arsenal havia tingut ocasions claríssimes de gol, amb Thierry Henry, que Valdés havia aturat. Quan vaig entrar al partit, juntament amb Larsson, ells van canviar la seva estratègia defensiva. Després, amb el 2-1, els quatre que jugàvem al darrera -jo mateix, Puyol, Márquez i Gio Van Bronckhorst-,  vam decidir no pujar, perquè tampoc teníem cap company al mig del camp amb vocació defensiva. Vam mirar d’aguantar el resultat.

Què li va dir Frank Rijkaard abans de sortir, amb 0-1 al marcador, per mirar de canviar la dinàmica del partit?
Rijkaard sabia que jo era un lateral ofensiu, per això abans d’entrar em va demanar que busqués la profunditat a la banda dreta, que tractés de fer passades de gol des de la línia de fons. És el mateix que em va demanar en els quarts de final, contra el Benfica, i a la semifinal, contra el Milan. Anàvem perdent, teníem un jugador menys i ells tancaven molt bé per dins. Per això ho havíem de provar des de les bandes. I així va ser com vam remuntar: el primer gol va venir des de l’esquerra i el segon, amb la jugada que vam fer amb Larsson, des de la dreta.

Amb la perspectiva del temps, com valora la importància d’aquell gol, a nivell personal?
He entès fins a quin punt ha valgut la pena treballar per a l’equip. Era porter de futbol sala fins als 15 anys, no tenia un talent diferencial per al futbol, vaig haver de generar alguna cosa per a ser útil en un equip de futbol. I això va ser, justament, treballar per a l’equip. Aquesta idea ve amb mi fins avui. Als meus fills, als meus jugadors, els dic que han de posar el seu talent al servei de l’equip.

Ara entrena jugadors que no havien nascut, o eren molt petits, quan va marcar aquell gol. Què li agradaria que les noves generacions de culers entenguessin sobre aquell gol i sobre aquell equip?
El gol em va fer ser protagonista i els culers de tot el món me l’agraeixen. Però jo sempre dic que teníem un equipàs. Valdés, a la porteria, la parella de centrals, Puyol i Rafa (Márquez); al mig del camp Edmilson, Iniesta, Deco; i a dalt, Ronaldinho, Samuel (Eto’o), Giuly, a la meva banda... Al 2006 vam aconseguir portar de nou l’alegria a aquest Club, que sempre ha treballat per aconseguir un joc que agradés. Per això, als jugadors que entreno, i que no havien nascut o eren molt petits al 2006, els dic: “quin equipàs!”. Aquella Champions la vam guanyar perquè vam anar pel camí dels valors que té el Barça: molt d’esforç, molta ambició per millorar, molta humilitat per entendre que s’ha de treballar per aconseguir els objectius i molt de treball en equip, des del primer dia. Jo vaig marcar el gol, però el protagonista d’aquella Champions va ser l’equip.

L’ENTREVISTA SENCERA ES PUBLICARÀ EN EL NÚMERO 129 DE LA REVISTA BARÇA

Força Barça