60 anys de l’enderroc de l’Estadi de Les Corts
El 4 de febrer de 1966 va ser un dia ben trist pels barcelonistes. Aquell divendres d’hivern es va encetar la demolició del vell i entranyable Estadi de Les Corts, tancant gairebé 44 d’història blaugrana d’un camp que s’havia inaugurat el 20 de maig de 1922, en els llegendaris temps de Ricardo Zamora, Paulino Alcántara i Josep Samitier.
Era la crònica d’una mort anunciada. Des del 24 de setembre de 1957, dia de la inauguració del Camp Nou, Les Corts havia passat a ser el segon camp del Barça, destinat pel Club a ser l'escenari de diversos partits amistosos internacionals del primer equip, així com també seu de matxs dels equips filials i d'algunes activitats de les seccions. Ocasionalment, Les Corts també s'utilitzava com a camp d'entrenament. Així doncs, durant vuit anys, des del 1957 al 1965, el Barça havia disposat de dos estadis, essent Les Corts un recurs sempre disponible però infrautilitzat pel que representava i sobre tot per la seva gran capacitat, que era de 48.000 espectadors. El números ens indiquen que des del 4 de juny del 1958 fins el 8 de novembre del 1961 el primer equip del Barça disputà 21 partits amistosos al vell camp de Les Corts, la majoria d'ells contra equips estrangers i en horari nocturn.
Per la seva banda, els equips inferiors del FC Barcelona jugaren partits al camp de Les Corts fins a pocs mesos abans del seu enderrocament. L'últim es va disputar en una data tan avançada com el 10 de juliol del 1965. Va ser la final del Campionat de Futbol Infantil O.A.R., jugada entre l'Infantil A del Barça i l'Infantil del UB Catalonia. Les pràcticament buides grades de Les Corts -en altres temps gloriosos, plenes fins a vessar- van ser testimoni de la victòria dels infantils barcelonistes per 3-1. En acabar el partit, després de la celebració dels campions, Les Corts tancava per sempre més.
Un destí inevitable
Un cop abandonat l’antic estadi de manera definitiva, es van anar produint constants queixes veïnals demanant la demolició de la vella Catedral del futbol per la perillosa presència de brutícia i rates. El destí final de l’estadi de Les Corts, era doncs, necessari i inevitable. Va ser així com, a la una del migdia del 4 de febrer del 1966, el president blaugrana Enric Llaudet va enarborar simbòlicament la piqueta que iniciava l’enderrocament de Les Corts davant una nombrosa congregació formada per uns 500 socis disposats a donar l’adéu, ara definitiu, a l’anomenada Catedral del futbol. Va ser una cerimònia austera i senzilla però tremendament emotiva.
Després d’unes sentides paraules del president Llaudet, la bandera blaugrana que onejava al bell mig del terreny de joc va ser arriada per August Santamans, soci
número 4 del Club, acompanyat per Salvador Martínez Surroca, antic jugador del Barça que havia participat en la inauguració de les Corts en aquell llunyà 20 de maig de 1922. Arribats a aquest punt, ja sense donar més opció al sentimentalisme, Llaudet va iniciar de manera simbòlica l’enderrocament del camp de Les Corts, tot utilitzant un martell neumàtic al punt exacte on el 8 febrer del 1922 s’havia col·locat la primera pedra, a la tercera fila del Gol de Baix.
Acabada la cerimònia, va entrar al terreny de joc de Les Corts la maquinària de l’empresa de demolició, disposada a portar a terme la seva implacable feina, començant per les esmentades grades del Gol de Baix, tot trencant els primeres seients. Aleshores es va produir una escena singular: en lloc d’abandonar el recinte, molts dels assistents es van apropar a aquelles primeres runes per tal d’emportar-se qualsevol relíquia com a record. Uns s’emportaven un grapat de terra, d’altres, una pedra, i fins i tot un soci va arribar a recollir un enorme tros de seient de la grada. “Era on jo seia sempre, i me l’emporto per deixar-lo al jardí de casa meva, com a record”, va manifestar visiblement emocionat.
Segona part
Aquesta història va tenir una segona part. Consumada la demolició en uns dies, ja amb l’antic Les Corts convertit en un solar i en un record, es va obrir un període de transició per part de la junta directiva blaugrana, a l’espera de vendre d’una vegada per totes els terrenys del vell camp, un objectiu que Enric Llaudet havia tingut entre cella i cella des de la seva arribada a la presidència del FC Barcelona el juny del 1961.
Per fi, el 18 de maig d’aquell 1966 va arribar la tan esperada notícia: el Club havia arribat a un acord amb l’empresa immobiliària Habitat per la venda del solar de les Corts per valor de 226 milions de pessetes. Aigua de maig per les arques blaugranes després del enorme deute generat per la construcció del Camp Nou els anys 1954-1957. I és que el cost de l’Estadi havia passat dels 66.620.000 pessetes pressupostades inicialment a la desorbitada xifra final de 288 milions, cosa que va estar a punt de portar el Club a la fallida econòmica. Així doncs, el camp de Les Corts del FC Barcelona ja era definitivament història. L’import de la seva venda fou destinat íntegrament a l’amortització del deute del Club: crèdits bancaris, obligacions hipotecaries i bons de caixa. Com va explicar la Revista Barça el 25 de maig del 1966, “aquellos solares han prestado su ultimo y gran servicio al club, liberándolo de los agobios económicos que venía sufriendo desde la construcción del nuevo estadio.”.
L’epíleg de la història de la venda dels terrenys de Les Corts no va ser especialment agradable pels veïns de la zona. El grup Habitat va trigar quatre anys a construir, la qual cosa va convertir el solar en un dipòsit de deixalles que va cridar l'atenció de ‘La Vanguardia’ que, en l’editorial del 21 d'agost de 1969 es preguntava amargament: “¿Es que la ordenanza municipal que manda vallar los solares no edificados no puede aplicarse a este concreto solar de Les Corts?”. Inconvenients de viure sota una dictadura que aplicava la normativa legal al seu capritx...
L’emotiu discurs de Llaudet
El discurs que el president del FC Barcelona, Enric Llaudet, que va fer per encetar l’acte d’enderroc de l’Estadi de Les Corts, excepcionalment en català en aquella època de dictadura, va estar transit per l’emoció del moment:
“Estimats consocis. Aquest camp de Les Corts es va inaugurar el dia 20 de maig del 1922 i s’enderroca el dia 4 de febrer del 1966.
Quaranta-quatre anys d’història del nostre club, quaranta-quatre anys d’història de la nostra ciutat. Quantes alegries, quantes victòries, però també quantes tristeses, quantes lluites i quantes derrotes.
Jo miro avui a la cara dels vells i en llurs ulls llegeixo l’enyorança i els records. A través dels ulls ploraners veig a Gamper, a Jover, al meu pare i a tots els que lluitaren per fer allò que amb gran encert denominaren ‘la Catedral del futbol’. Per a tots aquests records i aquestes persones, amb honra i major glòria seva, us demano un minut de silenci.
Jo miro ara la cara de la joventut i als seus ulls llegeixo l’esperança, les ganes de lluita i la il·lusió de l’endemà. El Club de Futbol Barcelona segueix vivint, amb més força i més vitalitat i seguint l’exemple que ens donaren els seus pioners. Ens sentim orgullosos de portar el nom de la nostra ciutat, convençuts de la nostra fe i de les nostres obligacions, i desitjant més que mai estendre el seu nom arreu del món, perquè sigui coneguda, admirada i respectada, i junt amb ella la nostra bandera blau i grana.
Tot s’acaba en aquest món, menys la continuïtat, ahir en el vell Les Corts, avui en el nou Estadi, el nostre club seguirà endavant. Aquí, reunits, avui, rendim en aquest acte el darrer adeu a aquest camp i el sacrifiquem per a que rendeixi el seu últim servei a la nostra entitat. Si ahir aquest terreny era la Catedral del futbol català, demà pot ésser la salvació i la continuïtat florent del nostre club. I el nostre estadi segura sent la nostra Catedral i ensems l’orgull de la nostra ciutat.
Visca el Barça!”