Aquest mes de novembre es compleixen 75 anys d'un fet històric que va demostrar que el caràcter participatiu, obert i democràtic del FC Barcelona és quelcom consubstancial a la seva naturalesa, a despit de les circumstancials conjuntures polítiques adverses. Som a l'any 1950, quan el Barça acaba de sortir de l'immens sotrac de la postguerra gràcies al suport de la seva massa social, que no ha parat de créixer de manera exponencial des del 1939.

Superat el terrible tràngol de la Guerra Civil, l'equip blaugrana ha guanyat les lligues dels anys 1945, 1948 i 1949 i l'afició desborda les graderies d'un estadi de Les Corts que s'ha quedat manifestament petit. La vella catedral del futbol s'havia inaugurat l'any 1922 i tenia, després de successives ampliacions, una capacitat per a 48.000 assistents, una xifra que era pràcticament impossible de tornar a augmentar. Calia fer un pas valent endavant i bastir un nou estadi a l'alçada d'un club tan important i prestigiós com el FC Barcelona.

VISITA LA REVISTA BARÇA

De fet, les primeres veus favorables a la construcció d'un nou estadi s'havien deixat sentir cap a l'any 1948, però en aquell moment la junta directiva barcelonista encara confiava en una darrera ampliació de Les Corts. Per altra banda, des del 1947 el Reial Madrid disposava del camp de Chamartín, amb un aforament inicial de 75.000 espectadors. El Barça no podia quedar enrere.

Finalment, el president blaugrana, Agustí Montal Galobart, va posar fil a l'agulla. El cas és que el 27 de setembre del 1950 el Club va signar una opció de compra per uns terrenys al costat de la masia de Can Planes, molt a prop de l'estadi de Les Corts, destinats a la construcció del futur camp. Ràpidament, l'enginy popular va rebatejar aquests terrenys com Els de tota una vida, puix que es trobaven situats entre la maternitat de la travessera de les Corts i el cementiri del mateix districte. Uns llocs que encara avui existeixen.

Segons un periodista de l'època, per aquelles dates els terrenys del que ara es coneix com l'Spotify Camp Nou mostraven un aspecte lamentable: "Se presentan yermos en su mayor parte, otra parte dedicada a bóvilas y otra a receptáculo de inmundicias. En algunos sectores de los campos pacen cabras y corderos. En otra parte, unas viejas mendigas escarban la tierra buscando restos de no sabemos qué. Unos mozalbetes andrajosos merodean al pie de una alta chimenea fuera de uso". I és que aleshores en aquell indret, al voltant de la masia abandonada de Can Granota, malvivien uns 250 barraquistes.

    de

    Democràcia enmig de la dictadura

    Fos com fos, un cop adquirits els terrenys, calia conèixer quina era la voluntat majoritària dels socis, cosa molt remarcable en aquella època de dictadura feixista i que deixa ben palès el tarannà democràtic del FC Barcelona. Així va ser com els dies 8, 9, 10, 11 i 12 de novembre del 1950 el Club va organitzar un referèndum popular al qual estaven convocats tots els socis barcelonistes, homes i dones, per aprovar, o no, la compra d'aquella parcel·la destinada a encabir un nou estadi. Curiosament, tres anys després, de manera incomprensible, en les eleccions presidencials del 14 de novembre del 1953, a les dones se'ls va prohibir el dret a vot.

    El 5 de novembre el Club va publicar la convocatòria oficial del referèndum. Al text s'insistia que el vell estadi de Les Corts tenia "casi agotadas sus posibilidades" d'ampliació del seu aforament. Com a trist conseqüència, Les Corts darrerament havia perdut la seva preeminència dins dels camps de futbol d'Espanya davant el nou Chamartín i altres estadis, la qual cosa creava el perill de fer passar el FC Barcelona a "la triste categoria de segundón". No hi havia un argument més contundent que aquest a l'hora de fer propaganda en favor de la compra dels terrenys del futur estadi barcelonista.

    A la convocatòria també es comunicava que el preu de venda dels terrenys era de 10.029.945 pessetes i es detallava un acurat pla de finançament de la compra, sustentat en un crèdit bancari i en les aportacions dels socis i afeccionats blaugrana, amb la instauració d'un segell pro-camp i l'increment de les quotes d'associats. El comunicat quedava rubricat amb aquesta significativa sentència: "Este Consejo Directivo, después de exponer su opinión y el resultado de unas laboriosas gestiones, será el mero ejecutor de lo que acuerden los socios barcelonistas". Aquest evident exercici de democràcia no era el que prevalia en aquells autocràtics temps de l'ordeno y mando.

    Cinc dies de votacions

    Durant aquells cinc dies de novembre del 1950 els socis i sòcies que es van apropar a les urnes s'enfrontaven a una tessitura ben clara: votar sí significava avalar la futura construcció d'un majestuós camp on es podrien presenciar els partits del Barça de la millor i més còmoda manera, votar no implicava continuar al vell Les Corts, entre estretors, incomoditats diverses i el perill constant de perilloses allaus humanes.

    La consulta es va efectuar al passatge Méndez Vigo, a les oficines del Club, en horari de 10 a 13 i de 16 a 21 hores. Després de cinc dies de votacions, en un clima d'absoluta normalitat i total civisme, l'escrutini va ser clar: hi va haver un total de 7.835 vots favorables a la construcció d'un nou camp, 1.132 negatius i sis nuls. Val a dir que la participació va ser més aviat baixa, tenint en compte que aleshores el Club tenia 30.084 associats i associades, però en aquella època de manca de democràcia -les darreres eleccions generals havien tingut lloc abans de la guerra, al febrer de 1936- la gent no estava acostumada a dipositar lliurement el vot i a esperar que la seva voluntat fos respectada. En qualsevol cas, i malgrat l'alt índex d'abstenció, el veredicte final dels socis i sòcies blaugrana va ser evident: el Barça havia de tenir un camp nou.

    Tenir un camp millor que el del Madrid

    En acabar la votació, a les nou en punt de la nit del 12 de novembre del 1950, un intrèpid periodista va preguntar als dos darrers socis votants, una dona i un home, el sentit del seu vot, per bé que aquest era secret. Ella va ser molt clara: "He votat sí per tenir un camp millor que el del Reial Madrid". Ell, contundent: "El meu sí és perquè Barcelona tingui un camp com mereix el Barça".

    Amb aquesta incontestable benedicció popular per al nou estadi, el 14 de novembre el FC Barcelona celebrava una assemblea extraordinària en la qual 159 compromissaris van ratificar per aclamació el veredicte de les urnes. Així doncs, el 19 de desembre de 1950 la Junta Directiva del FC Barcelona, presidida per Agustí Montal Galobart, feia efectiva la compra dels terrenys de Can Planes. Aquell dia encara ressonaven les iròniques paraules que en el transcurs de l'assemblea extraordinària havia adreçat el president blaugrana a tots aquells que s'havien manifestat contraris al projecte del camp nou: "La seva oposició ens ha servit d'estímul i ens ha incitat a treballar més".

    A partir d'aleshores hi hauria molta feina. Després de moltes vicissituds, la inauguració del que ara es coneix com l'Spotify Camp Nou, amb una capacitat de 100.000 espectadors, no tindria lloc fins al 24 de setembre del 1957, set anys després d'aquell referèndum. Però aquesta és una altra història.

    Força Barça