Contratemps, notícies inesperades i un casament abans de Wembley 92

L'actualitat del FC Barcelona va estar força agitada els dies anteriors a la final de Wembley 92. L’equip de Johan Cruyff estava tercer a la Lliga una setmana abans que es jugués el partit davant la Sampdòria. Real Madrid i Atlètic de Madrid ocupaven, respectivament, la primera i la segona plaça a la classificació. El derbi madrileny va permetre al Barça marxar a Londres com a segon classificat, ja que els blancs es van imposar per 3-2 al Santiago Bernabéu. A la lliga només li quedaven tres jornades. El Barça necessitava que el Madrid es deixés punts davant l'Osasuna, València o Tenerife per proclamar-se campió. Sobre la gespa del Camp Nou i escoltant a la ràdio la retransmissió del Tenerife-Reial Madrid, els blaugrana guanyarien la lliga tres setmanes després.

També hi va haver temps perquè el Barça anés de casament. La filla gran del tècnic holandès, Chantal Cruyff, i el tercer porter del FC Barcelona d'aleshores, Jesús Angoy, es van comprometre en matrimoni dies abans de la final. El casament va ser a les 6 de la tarda a l'església Santa Maria Reina de Pedralbes i alguns jugadors del primer equip van presenciar la cerimònia. La lluna de mel, però, va haver d'esperar que la Lliga s'acabés i la final de la Copa d'Europa es disputés.

Així mateix, es van produir notícies inesperades. El president Nuñez va anunciar la seva marxa del FC Barcelona hores abans que l'equip agafés l'avió per viatjar cap a Wembley. Nuñez va declarar en una entrevista al Gol a Gol que no es presentaria a la reelecció passés el que passés a la final. "Fa 14 anys que estic al càrrec i deixaré de ser president del Barça el 30 de juny de 1993", va comentar l'expresident durant el programa esportiu.

La primera curiositat de la final se sabria poc després: la competició va obligar el Barça a jugar el partit amb el segon equipatge tot i ser local. Els culers van haver de vestir la samarreta taronja que la firma catalana Meyba va dissenyar per petició expressa de Cruyff. Fins aleshores no havia portat massa sort. El Barça havia utilitzat aquest equipatge en dos partits i havia perdut ambdós: davant el Rostock (1-0) i el Kaiserslautern (3-1).

Cruyff va haver de gestionar també alguns contratemps d'última hora. Albert Ferrer va ser dubte fins a l'últim moment per jugar la final, ja que el lateral dret patia una gastroenteritis. Un dia abans del partit, el doctor Fernando Baños va expressar la seva preocupació: "L'alta temperatura que hi ha a Londres afavoreix la deshidratació i això complica la recuperació en tan poc temps". Ferrer s'esperava el pitjor: "Seria molt trist perdre'm la final després de tots els sacrificis que he fet per arribar fins aquí". Finalment, el defensa va estar disponible i va jugar els 120 minuts de la final.

Alexanco, en canvi, va jugar els últims 7. El central basc va sortir al camp al minut 113 per amarrar la victòria. La nit anterior havia fet 36 anys. El regal més esperat el va aixecar amb les seves mans un parell de minuts després.