Tente Sánchez: "Hi ha un abans i un després de Basilea"

Jose Vicente, "Tente", Sánchez va fer carrera al Barça, on va arribar al seu futbol base l'any 72 procedent de l'Artiguenc i d'on va marxar el 86 cap al Múrcia per acabar la seva carrera esportiva al Sabadell. Catorze anys que van reiniciar la seva relació amb el club gràcies a l'Agrupació Barça Jugadors. Que tenia molt poc a veure amb l'actual.

"Bé, amb alguna gent sí. L' Alfonseda, per exemple. Però era una altra història. En aquells anys era una agrupació modesta que vivia dels socis i simpatitzants de la mateixa associació. Que pagaven el carnet un cop l'any. I dels partits que fèiem els veterans anant d'aquí cap allà, renunciant als caps de setmana i per ajuntar quinze o vint mil pessetes. Això sí, eren totes per l'Agrupació. Si volies un cafè, te'l pagaves. Les dones no venien gairebé mai. Potser un partit de tant en tant... Era tot molt més romàntic que ara però també és veritat que només donava pels que havien jugat al primer equip i la seva família més propera. No n'hi havia per més. I tiràvem molt dels contactes que un club com aquest magnifica. Per trobar feina, buscar un metge o un dentista, pels geriàtrics ... El Joan Rovira era un màquina fent això. Dir que eres del Barça, que venies dels veterans, t'obria moltes portes, t'aconseguia descomptes, llocs de treball, fins i tot visites gratuïtes al metge. El Barça és molt gran. És veritat que aleshores el club no ens donava ni una pela, però amb aquesta marca al darrere n'hi havia prou".

Sembla que ho trobi a faltar... és nostàlgic?
Va ser molt maco i ho recordo amb estima però no et pots aturar en el passat. Els temps et passa per sobre. Les coses evolucionen i t'hi has d'adaptar. No pots viure com fa trenta anys.

Tot canvia. També l'Agrupació s'ha fet gran
És veritat que ara l'estructura és molt més gran perquè el pressupost també ho és gràcies al club i al futbol professional. Arribem molt més enllà. Si un aleví que hagi jugat un partit al Barça té un problema, pot comptar amb nosaltres, pot ser soci de l'Agrupació. Ja és un veterà nostre i té dret al nostre suport. Ell i la seva família. Ho mirem, ho estudiem i decidim si podem ajudar. En qualsevol àmbit. És una gran família. I un luxe poder participar-hi.

Ho fa com a Vicepresident.
Si, econòmic. Sóc el "pagano"¡Això sí amb les firmes del president i del Joaquim Hernández, el tresorer. I també estic a l'àrea social. Hi ha molta feina. Però el retorn és magnífic. El més important és el significat de l'Agrupació. Encarem els problemes que tenen els companys, les seves famílies, les seves dones... Hi ha casos extrems... s'analitza i s'ajuda. Per això ha d'existir.

Com a jugador el més gran que va viure va ser la final de Basilea? On per cert, va marcar el primer gol...
Hi ha un abans i un després de Basilea. Però no només d'aquella final. Van ser les eliminatòries on vam patir moltíssim. Crec que tot va contribuir a fer de la final un dia força especial.
Per arribar-hi vam haver d'eliminar l'Anderlecht, que tenia millor equip que nosaltres i que a l'anada ens va guanyar tres a zero. A més, va ser un partit i un viatge molt hostils. Els jugadors belgues no es van portar bé. I tampoc la policia belga. Potser per això la gent d'aquí anava sobre escalfada. Recordo que els belgues no van poder ni entrenar perquè els nostres seguidors els molestaven. I l'ambient de l'estadi aquell dia va ser excepcional. Els va poder. Semblava impossible. Però això és el futbol. Sense aquell ambient no haguérem arribat a Basilea.

I Basilea...
La comunió amb l'afició va ser excepcional. Jo no ho havia vist mai i mai no ho he tornat a veure. Mai no s'havia vist un desplaçament d'aficionats igual a Europa. Ni un ambient de festa tan gran. Va ser una meravella. Com seria, que quan va acabar el partit van picar a la porta i va entrar, al mig de la nostra festa... El president del Real Madrid!
Luís de Carlos havia estat al partit com a representant de la Federació Espanyola i ens va venir a felicitar. Ens vam quedar de pedra, però li ho vam agrair moltíssim. Va ser un gest extraordinari, d'un gran esportista. L'esport hauria de ser així.