50 anys sense l'Estadi de Les Corts

El febrer de 1966 va tancar-se una pàgina en la història del barcelonisme. L'aleshores president del club, Enric Llaudet,va dirigir una breu però sentida cerimònia que tancava un capítol en la història del Futbol Club Barcelona. L'Estadi de Les Corts anava a terra i amb ell, els records de milers d'aficionats que cada cap de setmana omplien el camp des de la darrera fila de seients, fins el terreny de joc. Salvador Sadurní era porter titular de l'equip la temporada 65/66 i hi va ser present: "va ser un acte emotiu, no gaire llarg, un dels responsables del club em va entregar un trosset del camp que encara conservo". La cerimònia va generar moltes emocions dintre del barcelonisme, ja que "l'esfondrament de Les Corts va suposar derruir un emblema del Barça" segons l'antic porter. 

L'estadi de Les Corts era un símbol del barcelonisme més popular. Justo Tejada, davanter culer entre el 1953 i el 1961, ha definit l'ambient a l'estadi com a familiar. A més, d'assenyalar la importància de la proximitat entre l'afició i els jugadors: "el soci estava molt compenetrat amb els jugadors, a vegades quan una pilota sortia de banda ens tocaven i ens animaven". Sadurní, que va jugar a Les Corts únicament com a membre del filial i va desenvolupar la seva carrera professional ja al Camp Nou, coincideix en el caliu d'aquell camp: "allò era com una olla. Per a l’equip de casa era important sentir com l’animava la seva gent. Això, al principi, es va trobar força a faltar al Camp Nou".

L'arribada de Kubala a Barcelona i el fenomen que va desfermar entre l'afició va fer que l'Estadi de Les Corts acabés quedant-se petit. Construït més de 40 anys abans, l'estructura no estava dissenyada per encabir tanta gent. El Camp Nou es va inaugurar l'any 1957. A partir d'aleshores, Les Corts va passar a ser el camp on jugava el filial, entre altres usos secundaris. L'edifici va anar perdent importància, fins que la directiva del president Enric Llaudet va decidir derruir-lo per a treure un benefici del terreny. El 4 de març de 1966, amb l'estadi marxaven els aficionats asseguts a la gespa, els darrers gols de Paulino Alcántara, el Barça de les Cinc Copes i la davantera a la que un dia va cantar Joan Manuel Serrat.