EN PRIMERA PERSONA: Jon Andoni Goikoetxea
La Copa del Rei, un anhelat trofeu que no vaig poder aixecar. Si pogués tornar al passat, m'agradaria afegir-lo als somnis convertits en realitat que vaig viure de blaugrana. Vaig experimentar molt d'èxit. Vaig viure una època daurada, alhora que de canvi. L'era de l'extraordinari Barça entrenat per Johan Cruyff. Una figura que encara es projecta en l'actual Barça de Ronald Koeman. Un equip que il·lusiona.
Seria important que enguany guanyés algun títol. Injectaria confiança al sistema de Ronald Koeman i als jugadors joves que estan adquirint protagonisme. La primera oportunitat la tindran davant l'Athletic Club, a la final de la Copa del Rei. Sens dubte, veig el Barça favorit per alçar el títol. Però les finals sempre són complicades.
Ara em ve al cap la final de Copa d'Europa davant l'AC Milan. De l'any 1994. Va ser un moment complicat. Recordo que vam arribar molt eufòrics. Ens donaven com a favorits, però vam perdre clarament per 4-0. La veritat que el conjunt italià va ser molt superior a nosaltres.
Va haver-hi un abans i un després d'aquell partit a Atenes. Perquè aquella dolorosa derrota va propiciar canvis en l'equip. Johan va pensar que era el moment oportú per a una transformació. I va ser llavors quan vaig marxar a l'Athletic Club. Un club que també porto al cor. Va ser un luxe jugar amb la samarreta blanc-i-vermella. Estic molt content d'haver defensat aquests colors.
A Bilbao tampoc vaig poder incloure la Copa del Rei en el meu palmarès. Un trofeu que Els Lleons anhelen des de fa molt de temps. És un pes important que arrosseguen i no es poden treure de sobre. I, sens dubte, haurà augmentat després de no vèncer la Reial Societat a la final del passat 3 d'abril. Ara tenen una segona oportunitat, que no volen desaprofitar. Es presentaran una mica ansiosos.
També saben que no serà fàcil. Tenen el precedent alegre de la Supercopa d'Espanya, però també tenen en la ment que el Barça els ha guanyat en moltes finals de Copa. No obstant això, puc dir que, quan comenci a rodar la pilota, els jugadors de l'Athletic i del Barça oblidaran els precedents, i no hi ha nervis. T'envaeix una gran emoció.
No puc donar més consells per a la final. A Koeman tampoc. Perquè sap més que ningú i, a més, ha tingut la sort d'enfrontar-se a l'elenc bilbaí. Coneix el caràcter dels futbolistes de l'Athletic i de l'afició. Sap que posaran tots els seus mitjans per aconseguir la victòria. L'Athletic és capaç de tot, però veig el Barça preparat per afrontar aquesta final.
Ronald Koeman, amb el canvi de sistema, ens ha sorprès a tots. Perquè estàvem acostumats a veure un Barça amb un 4-3-3 i ara està jugant amb tres centrals i dos carrilers molt alts. Està innovant. Demostra que té jerarquia i molt coneixement.
Com a jugador ja era un líder. Quan vaig fitxar pel FC Barcelona, Koeman era una peça contrastada de l'equip. Mai havia vist, i avui dia segueixo sense trobar un futbolista amb el desplaçament de pilota de Koeman. Em quedava amb ell al final dels entrenaments i em deixava sorprès. Era i continua sent el millor. A més, gaudia d'una sortida de pilota molt bona. Si el seguim analitzant com a futbolista, també tenia caràcter, es concentrava molt bé en els partits, era difícil superar-lo ... En definitiva, era un jugador completíssim.
Per descomptat, Ronald Koeman també era un gran company. Com tots; em va sorprendre l'ambient extraordinari que hi havia al vestidor. La veritat és que la relació amb la generació del Dream Team era i segueix sent molt bona. De tant en tant, encara coincidim i parlem. Sobretot, de futbol. Recordo que quan estava al cos tècnic de l'Osasuna, li vaig preguntar per certs jugadors d'Holanda. També ens vam retrobar en l'esdeveniment del 25è aniversari de la Copa d'Europa de Wembley.
Mirant enrere, el 20 de maig de 1992 va ser un dels dies més importants del Club. En aquell moment no vaig ser conscient què va suposar guanyar la Copa d'Europa. Si es mira amb perspectiva, vam fer història amb majúscules. Es va trencar el malefici del Barça a Europa. Va ser un canvi importantíssim per a l'Entitat blaugrana.
L'època de Johan Cruyff com a entrenador i la de futbolistes com Koeman, Hristo Stòitxkov, Laudrup, Eusebio, Amor, Bakero, Txiki Begiristain, Romario, jo mateix... va transformar el FC Barcelona. Des de la creació del Club que no es notava una ascendència igual a Europa. Així que puc catalogar el meu pas pel Barça com una època daurada, i també de canvi.
El període del Dream Team, un somni que vaig viure amb els ulls oberts, va desembocar i ha tingut incidència en altres reeixides èpoques. Com la de Ronaldinho o la de Messi. El rastre que està deixant l'astre argentí en el futbol és impressionant. Crec que se li hauria de construir un monument a la Diagonal de Barcelona.
Té molta pressió, però gairebé sempre apareix; segur que serà una peça important en la final de Copa contra l'Athletic. Ser futbolista blaugrana, i blanc-i-vermell, t'obliga a guanyar cada dia. És per això que tens molta responsabilitat. També en el moment de jugar finals i aixecar títols. Les dues aficions volen veure el seu equip alçar un trofeu.
Vaig tenir la fortuna d'arrodonir la meva fabulosa etapa al Barça amb vuit títols en quatre anys. Vaig jugar pràcticament tots els partits; vaig encaixar molt bé en el sistema de El Flaco. Va ser un orgull estar sota les ordres de Johan Cruyff i veure el meu nom escrit en les memòries daurades del Club. No vaig tenir la sort d'arribar lluny a la Copa del Rei. Tampoc amb l'Athletic. Dos clubs dels quals estic satisfet d'haver format part i que porto al cor. És per això que veuré la final de Copa amb molta emoció!
