75 anys del fitxatge de Ladislau Kubala
La història del fitxatge de Ladislao Kubala pel FC Barcelona mereixeria una pel·lícula. O potser una sèrie de televisió. I és que els fets que van envoltar la seva arribada estan a l’altura de la llegenda que va ser el gran Laszi. Ara que es compleixen 75 anys d’aquest episodi de la història blaugrana, val la pena recordar-lo. I celebrar-lo. Per com es van desenvolupar els esdeveniments i pel que va suposar. Perquè sense Kubala no s’entendria el Barça dels anys cinquanta del segle passat, el gran Barça de les Cinc Copes. I, probablement, sense Kubala tampoc no s’entendria el Barça d’avui.
El 15 de juny de 1950, ningú —ni tan sols el mateix Ladislao Kubala— podia imaginar que començava una aventura d’onze temporades en què el FC Barcelona i l’astre hongarès escalarien fins al cim del futbol mundial. Aquell dia, a dos quarts de nou del vespre, es va signar un contracte que unia el Club i el jugador, i que va costar Déu i ajuda fer efectiu. A partir d’aleshores, però, el fenomen social en què es va convertir Kubala només es pot comparar amb el que, en altres moments ben diferents de la història, van representar Johan Cruyff i Lionel Messi.
Samitier, decisiu
Kubala va arribar a l’Estat espanyol l’any 1949 com un més dels futbolistes de l’Hungaria, un equip format per exiliats de l’Europa de l’Est que buscaven una vida millor a Occident. Com els seus companys de fuga, però, estava sancionat per la FIFA, i la possibilitat d’un traspàs no semblava fàcil. Sigui com sigui, l’Hungaria va debutar en un amistós contra la selecció espanyola, jugat a l’aleshores nou estadi de Chamartín de Madrid, on aquell futbolista ros i musculat va deixar clar que era únic. Superdotat físicament i, alhora, hàbil i tècnicament exquisit, Kubala va despertar l’interès de Santiago Bernabéu, que de seguida li va oferir un contracte irrenunciable per jugar al Reial Madrid.
Però el destí de Kubala era blaugrana. I perquè així fos, hi va tenir molt a veure una altra llegenda de la història barcelonista: Josep Samitier. En el tren que transportava l’Hungaria de Madrid a Barcelona, on havia de jugar un amistós contra l’Espanyol, Samitier va ser capaç de convèncer-lo perquè canviés d’opinió. Com? Doncs oferint un contracte al seu cunyat i entrenador de l’Hungaria, Ferdinand Daučik, i igualant l’oferta marejant que li havia fet el Reial Madrid. Aleshores secretari tècnic del Barça i amb molta influència a la Federació Espanyola, “Sami” va ser determinant en el fitxatge de Kubala pel Barça.
Fins a l’abril de 1951
A més de suportar l’enuig del Reial Madrid pel fitxatge frustrat, el Barça i Kubala van haver de superar una llarga cursa d’obstacles burocràtics abans que el jugador pogués debutar oficialment amb la samarreta blaugrana. De fet, no ho va fer fins al mes d’abril de 1951, gairebé un any després d’haver-se compromès contractualment amb el FC Barcelona. La FIFA, finalment, va donar el seu vistiplau, i el Barça va haver de compensar econòmicament el Vasas de Budapest, l’anterior equip de Kubala. Mentrestant, es van disputar nou partits amistosos per fer més suportable l’espera, i es va impulsar una campanya de propaganda franquista que presentava Espanya com un país obert als fugitius del comunisme que volien abraçar la llibertat…
Des del debut de Kubala, al Barça —dirigit per Daučik— no el va aturar ningú. Durant dues temporades, fins al 1953, va arrasar en totes les competicions que va disputar: Lliga, Copa, Copa Llatina i Copa Eva Duarte. Tot en ell era exagerat, com els set gols que va marcar en un partit contra l’Sporting, el febrer de 1952, un rècord que encara no ha estat igualat. De fet, el seu carisma anava més enllà del rectangle de joc: es va convertir en una icona, un fenomen de masses. Fins i tot va protagonitzar una pel·lícula, Los ases buscan la paz, que era una biografia exagerada, al gust del règim, sobre la seva fugida de l’Europa comunista.
La de Kubala és, en tot cas, una història de cinema.