Cent anys de la clausura per xiular l’himne espanyol

Parlem d’un moment històric, sens dubte entre els més importants de la trajectòria vital blaugrana. Som al diumenge 14 de juny de 1925, dia de la celebració d’un partit amistós a Les Corts entre el FC Barcelona, recent campió d’Espanya, i el CE Júpiter, un club de tradició catalanista i obrerista que havia guanyat el Campionat d'Espanya B. El matx era en homenatge a l'Orfeó Català per l'èxit aconseguit en la seva excursió artística a Roma. A la llotja, al costat del president barcelonista Joan Gamper, hi eren presents els dirigents de la Lliga Regionalista de Catalunya Francesc Cambó i Joan Ventosa i Calvell.

Una època força complicada

Eren aquells uns temps difícils: des de setembre del 1923 Espanya vivia sota una dictadura militar dirigida pel general Miguel Primo de Rivera. Des d’aleshores havia quedat proscrita qualsevol simbologia catalana, en obligada aplicació del dictatorial Real Decreto sobre Separatismo que prohibia l’exhibició i ús públic de la senyera i el català. Durant aquella època de manca de llibertats polítiques i de repressió del catalanisme, el Barça va ser per a molts afeccionats el reducte resistencial de les idees polítiques perseguides per la dictadura. Les autoritats militars n’eren plenament conscients i esperaven que es produís qualsevol imprudència per part de l’afecció barcelonista per tal de fer caure tot el poder repressiu del règim contra el FC Barcelona.

Els fets

Aquesta oportunitat per a les autoritats de descarregar la seva animadversió contra el club blaugrana va arribar aquell infaust 14 de juny. Tot es va desencadenar al descans del partit, quan una gran part dels 14.000 espectadors va xiular i escridassar l'himne espanyol, interpretat pels marins d'un vaixell anglès ancorat al port de Barcelona. Els músics no entenien res i pensaven que la gent els cridava perquè estaven tocant malament. Però no era aquesta la veritable causa, perquè tot just després de la Marxa Reial aquells mariners van tocar l'himne anglès i aleshores l'ovació del públic de Les Corts al God Save the King va resultar unànime. Amb la perspectiva que ens dona el pas del temps, podem concloure que en puritat aquell va ser un acte espontani de protesta contra la dictadura de Primo de Rivera, de pur anhel democràtic, més que una manifestació de rebuig a l’estat espanyol.

La represàlia

Com a fulminant resposta per aquests fets, el 24 de juny el governador civil de Barcelona Joaquin Milans del Bosch va decretar la suspensió durant mig any de tota activitat al FC Barcelona, “considerando (...) que en la citada sociedad hay individuos que comulgan con ideas contrarias al bien de la patria...”. Un dia abans havia estat clausurat també l’Orfeó Català, mentre no manifestés la seva “palmaria manifestación de su adhesión a la unidad de la patria única e intangible” per bé que aquest suspensió va ser aixecada el 13 d’octubre.

A nivell individual, el boc expiatori de tot plegat va ser Joan Gamper. El fundador i president del FC Barcelona es va veure obligat a abandonar la presidència del Barça per sempre més i es va exiliar temporalment a Suïssa, iniciant així el desgraciat declivi de la seva vida, complicat amb depressions i greus problemes econòmics que el conduirien a suïcidar-se al cap de cinc anys des d'aquests fets. A Gamper, a sobre, se li va prohibir tenir en el futur cap mena de vincle amb el FC Barcelona.

Nou dies abans que s'oficialitzés el càstig, el FC Barcelona havia intentat inútilment eludir una sanció que semblava cantada amb una carta a Milans del Bosch. A la missiva, el club argumentava: “[La junta directiva] Creu que seria una injustícia fer responsable el nostre club de qualsevol acte que al seu camp es realitzés, si aquest tingués lloc en les condicions d'espectacle públic ja que, de cap manera, es poden prendre com a actes socials aquells en què intervinguin o puguin intervenir elements estranys que han satisfet la seva entrada a taquilla”.

Un club paralitzat i fora de la llei

Tot va ser inútil. Durant sis mesos, el FC Barcelona va viure sota la prohibició taxativa de celebrar cap mena d‘esdeveniment esportiu i amb gairebé totes les seves activitats institucionals paralitzades. En aquell temps, quan el club va viure als llimbs, el president accidental va ser Joan Coma, després que el secretari Pere Cusell rebutgés el càrrec. Durant aquell mig any de sanció, les escasses reunions de la junta directiva barcelonista van ser vigilades per un delegat de l'autoritat, present a totes i cadascuna d’elles. Es va convocar una reunió mensual, excepte al setembre i l'octubre, en què no se'n va fer cap, i al desembre, quan se'n van fer tres. Amb el Club completament inactiu, no hi havia cap tema important que tractar.

Inactiu i proscrit, perquè el FC Barcelona pràcticament va esdevenir un club al marge de la llei, com ho demostra una curiosa anècdota que el 3 d'agost va protagonitzar un sabadellenc anomenat Emili Bragulat, detingut per la policia sota l'acusació de passejar per la Rambla de Sabadell tot lluint una insígnia del Barça.

La solidaritat amb el Club

Un altre club que no hagués estat el Barça hauria estat en perill de desaparèixer davant una mesura com aquesta, però el FC Barcelona ja era aleshores una entitat forta i consolidada, amb una afecció fidel, per la qual cosa va poder superar el cop amb facilitat. Els 10.000 socis continuaren pagant religiosament la seva quota i fins i tot es van produir menys baixes que en temps normals. Es va donar l’insòlit cas que molts ciutadans que no eren afeccionats al futbol van fer donatius per tal d’ajudar econòmicament al Club, com una mostra implícita de rebuig a la dictadura. A més, la Banca Jover va obrir un compte de cinc mil pessetes en favor del Barça i cap jugador barcelonista va abandonar l’equip en aquelles circumstàncies tan extremes.

L’epíleg

El 17 de desembre del 1925, una vegada complerta la sanció imposada, el nou president del Futbol Club Barcelona va ser Arcadi Balaguer, aristòcrata i amic personal del rei Alfons XIII. Amb Balaguer al capdavant, en principi el Barça va passar a ser ben vist per les autoritats de la dictadura. Cinc dies després, a les 14.15 hores, els jugadors del Barça van poder realitzar el seu primer entrenament al l’estadi de Les Corts després de sis mesos sense exercitar-se sota la disciplina blaugrana.

Anys més tard, l'ambient de llibertat i eufòria popular que va comportar la proclamació de la II República espanyola va fer possible que el 21 de juny del 1931 el Barça pogués organitzar un nou homenatge a l'Orfeó Català. A diferència del viscut el 1925, el clima polític i social bufava a favor de la iniciativa. Aquell dia, a la mitja part d’un partit amistós entre el FC Barcelona i el Saragossa, es va lliurar un pergamí als responsables de l'Orfeó i un llaç per embellir la bandera. El text -obra dels artistes i socis blaugranes Utrillo i Joan M. Guasch, mestre en Gai Saber i antic directiu barcelonista-, era el mateix que al capdavall no es va poder oferir a l'Orfeó en aquella funesta tarda del 14 de juny de 1925: “Avui a Catalunya, l’art i l’esport són dues columnes bessones que aixequen cel amunt la bandera invisible de la Pàtria. La Pàtria nova s’està forjant. Sotal el mall de dolor la joventut espurneja. Vosaltres tot cantant i nosaltres tot jugant, treballem dia i nit per la glòria d’una raça. Amics de l’Orfeó, columna germana: el teu gran triomf a Roma oreja el nostre front. Per la victòria d’avui, per la lluita de demà, el FC Barcelona vol viure al teu costat”.