Thomas i Carmichael: l'abraçada pendent durant 47 anys
Norman Carmichael feia dies que estava nerviós, emocionat, des que li van posar la vacuna contra la Covid-19 i sabia que ja podia agafar el cotxe i fer el viatge de prop de sis hores fins a Amarillo (Texas) per retrobar-se amb el seu amic i company Charles Thomas. Només havia passat un mes des que va rebre la trucada d’una infermera de la residència geriàtrica on Charles està des de fa cinc anys en què li anunciava que el seu amic estava viu i volia parlar amb ell. Carmichael, i la resta del món, feia més de quaranta anys que donaven a Charles Thomas per mort. I, per fi, havia arribat el dia de tornar-lo a veure, de recuperar el seu amic.
“El primer que vam fer és abraçar-nos. Va ser una abraçada molt llarga, perquè ni ell ni jo volíem que acabés. Ha estat molt emocionant, i ens hem emocionat molt. Una abraçada que feia 47 anys que esperava”, explica Norman Carmichael, que va coincidir amb Thomas al Barça entre el 1971 i el 1974, i es van fer íntims amics.
Una amistat que es va truncar quan Thomas va desaparèixer de la faç de la terra. “47 anys és molt de temps! Tenia una pena molt gran per haver-lo perdut d’aquesta manera, i tan jove. Retrobar-lo ha estat el regal de mil Nadals!”, reconeix Carmichael, que afrontava aquest moment amb cert temor, “perquè hi ha vegades que quan desitges molt una cosa tens una mica de por que no surti tan bé com imagines, però el nostre retrobament ha superat en molt les meves expectatives. Ha anat extraordinàriament bé. Estic contentíssim i emocionat. Té alguns problemes de salut, però amb tota la vida que ha portat, està força bé, i l’he vist molt animat, amb bon humor, parlant bé i clar, i molt afectuós en la conversa que hem tingut els dos”.
Sis hores junts
Carmichael ha estat dos dies a Amarillo, dimecres i dijous, per estar amb el seu amic. “En total hem estat juts unes sis hores, i hem parlat molt els dos sols”, després que al principi les infermeres que van remoure cel i terra per posar Thomas en contacte amb el seu amic Norman, i el personal del centre geriàtric, no van voler perdre’s el moment de la retrobada. “També hi havia càmeres, perquè una cadena s’ha interessat per fer un documental sobre la vida de Charles”. “La gent que el cuida a la residència és extraordinària”, afegeix Norman. “El cuiden i l’estimen molt. No és un lloc trist, en absolut, i li han preparat una sala per a ell on han penjat les fotos de quan era jugador que jo li he anat enviant en gran, i han empaperat les parets”.
Thomas i Carmichael van recordar alguns moments viscuts, però, tal com explica Carmichael, “el primer que m’ha dit quan ens hem vist és que no es podia creure que hagués anat a veure’l, que estava molt content i que m’ho agraïa molt”. Els dos eren com la parella de Starsky & Hutch, quan eren al Barça, l’un amb els cabells afro i l’altre amb els cabells rossos. “Hem comentat com hem arribat a canviar! El seu fill Matson li va tallar els cabells i li ha afaitat la barba”.
Carmichael explica que Matson, Mat, és el fill petit de Charles, germà de Carlos, el gran; que és camioner i ha pogut anar a veure el seu pare. “Charles encara no coneix els seus nets, però imagino que ho farà. Ells estan parlant del que faran d’ara en endavant. Matson viu a Houston i voldria estar més a prop del seu pare”.
La mala vida després de la lesió
En la conversa entre els dos amics també hi ha hagut espai per a preguntes que no tenien resposta fins ara. Què va fer després de la lesió al genoll que va patir a la pista del Reial Madrid al novembre del 1974 que va truncar la seva carrera com a jugador de bàsquet i el va enfonsar com a persona. La seva dona Linda, una exatleta de qui tothom que la va conèixer destaca la seva bellesa i intel·ligència, va tornar a casa quan es va separar de Thomas, que va canviar després de la lesió i va anar a jugar cedit del Barça al Bàsquet Manresa per intentar recuperar-se, però ja no va tornar a ser mai el jugador que sorprenia pel seu potent salt.
“M’ha explicat que quan Linda va marxar als Estats Units amb els nens, ell es va quedar a Espanya. Li encantava Espanya, però després de la lesió no va veure-hi futur, així que va tornar a Texas, prop de Houston. Després es va ajuntar amb unes persones que feien coses il·legals, va estar per Louisiana i Oklahoma, i va entrar en aquesta mala vida i va aprendre d’ells. Va entrar en el món de les drogues i li van ensenyar a demanar al carrer...”
Charles també va explicar al seu amic com havia perdut les dues cames. “Després va fer alguns treballs precaris en la construcció. Estava posant sostres quan van caure els antics materials, que tenien claus oxidats, va trepitjar-ne un i se li va infectar la pell. La infecció se li va anar estenent i al final li van haver de tallar les cames dotze centímetres per sota del genoll abans que la infecció pugés més a munt”.
Durant la conversa, Carmichael confessa: “M’ha sorprès que l’he vist molt optimista i amb molta fe en Déu. M’ha estat explicant que ha arribat a la conclusió que el món es així gràcies a Déu. S’ha refugiat molt en la religió, però parla d’una manera molt intel·lectual sobre com està el món, l’univers..., que tot el que passa no pot ser casualitat, és el pla d’algú. Sí, em va sorprendre una mica que cregui tant fortament i la seva manera d’explicar-ho”.
Norman Carmichael, un jugador que va estar nou anys al Barça i que forma part de la història de la secció, reconeix que encara no ha assumit tot el que està vivint. “Estic processant tot el que ha passat durant aquest últim mes..., com ens hem trobat, el que està passant, els records del passat i del present...., és una barreja estranya i encara ho estic paint”. Però hi ha una cosa que sí que té molt clara, i que és el que veritablement l’importa: “Malgrat tot el que ha passat, segueixo veient el meu amic, veig en Charles una persona intel·ligent, afectuosa i un bon home”.