Abidal: “Venir al Barça era un objectiu”

Aquest 28 de juny s’han complert deu anys del fitxatge d’Éric Abidal pel FC Barcelona, provinent de l’Olympique de Lyon. Una dècada en què el francès, ara ambaixador del Club, s’ha guanyat l’estima de tots els barcelonistes tant pel seu treball i qualitat al terreny de joc com pel seu caràcter afable i lluitador fora d’ell. L’exjugador blaugrana ha fet un repàs a la seva trajectòria en una entrevista als mitjans oficials del Club i, entre d’altres coses, ha explicat com el Barça sempre havia estat en el seu punt de mira.

“El meu pare era molt aficionat i li agradava molt Maradona, m’ensenyava vídeos de quan jugava aquí. Això es va quedar al meu cap. Després d’haver obtingut un contracte professional, venir al Barça era un dels primers objectius”, ha explicat. Aquest somni es va complir finalment a l’estiu del 2007, però ja feia un any que Abidal s’havia posat en contacte amb el Club. En aquell moment, però, la seva posició ja estava coberta i va haver d’esperar-se una temporada: “Vaig continuar treballant per l'objectiu i vaig poder fitxar un any més tard”.

Repassem a continuació les declaracions més destacades d’Abidal sobre diversos episodis de la seva carrera blaugrana:

L'arribada

“Adaptar-me a la vida d’aquí no va ser fàcil. Primer va ser l’idioma i després els horaris. Aquí els àpats es fan més tard i hi havia partits que començaven a les 10 de la nit, quan a França a aquella hora ja s’havien acabat gairebé tots”.

“Quan vaig arribar em vaig trobar un munt de llegendes, un autèntic equipàs. Vaig parlar amb el Carles Puyol i em va explicar com era el club. Havia de treballar dur perquè l’exigència era molt gran”.

Grans partits

“Els Clàssics sempre eren partits diferents. El 2-6 va ser un gran resultat, però jo del que més me’n recordo és de l’esperit de l’equip: treballar com mai i les estrelles marcaven la diferència”.

(Les semifinals contra el Chelsea) “Iniesta, un jugador que mai no xuta, va xutar i la va col·locar a l’escaire. Em vaig perdre la final, però per alguna cosa som en un esport col·lectiu”.

La malaltia

“Una sort que hem tingut i que tenim tots en aquest club és que cada any anem a visitar nens malalts. Anar a animar els petits, parlar amb les seves famílies, és un suport per a ells”.

“Quan em van diagnosticar la malaltia vaig dir als meus companys que no passava res. Vosaltres heu de fer el vostre treball i jo abans de final de temporada tornaré. Però al meu cap el primer era recuperar-me i després tornar al terreny de joc”.

(Sobre aixecar el trofeu de la Champions a Wembley) “Puyol em va dir que agafés el braçalet, que m’ho mereixia. Em va dir que ho havia parlat amb els companys i amb l’entrenador i que tothom hi estava d’acord. Jo li deia que no, però em va convèncer. Em va dir que em sentiria com en una bombolla i així va ser”.

“He de donar les gràcies a Déu, al meu cosí perquè sense ell no estaria aquí, però també a la meva família, a l’afició, al Club... Perquè sol no s’aconsegueix res. La tornada al Camp Nou va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Dono les gràcies a l'afició per poder viure aquell moment”.

La retirada

“Al meu cap ni una lesió ni una malaltia em podia treure del camp, havia de ser per fatiga personal, però mai per una malaltia. Em van dir que hi havia un risc de recaiguda i pas a pas vaig intentar recuperar-me. Gràcies a Déu i al treball diari vaig poder seguir uns anys més. La meva dona volia que després del Barça ho deixés tot, però ara m’entén. Sabia que era capaç de jugar uns anys més”.

Els millors records

“El millor record que tinc aquí és quan vaig aixecar el trofeu de Lliga amb el Tito. També el darrer partit que vaig ser aquí, quan vaig poder treure el meu cosí al mig del camp. S’ho mereixia. Vaig aconseguir que tingués l’aplaudiment de molta gent i jo crec que representa el que és el Barça. Més que un club, més que una família".