André Coelho, l’enginyer del Barça
En el món de l’esport les paraules dedicació, sacrifici, disciplina i esforç són constants i necessàries. Però la història d’André Henriques Nunes Coelho, que ha estat plena a vessar d’aquests adjectius, no és l’habitual. Primer, perquè no tothom té el plaer de jugar amb el Barça de futbol sala ni amb la selecció de Portugal. Ni molt menys de poder dir, orgullós, que té el rècord d’haver guanyat vuit títols en un any natural (Mundial, Eurocopa, Finalíssima, Copa d'Espanya, Lliga, Champions, Copa Catalunya i Supercopa d'Espanya). Però encara més curiós és el fet que, igual d’important que aquests èxits esportius, en el seu expedient aparegui un títol universitari i un màster en Enginyeria Civil. Una satisfacció immensa per a aquest tanca de 29 anys que és conscient que al darrera d’això hi ha moltes hores de feina, així com l’orgull personal i familiar.
“A casa el més important eren els estudis, ja que m’havia d’assegurar un futur. El meu amor pel futbol sala va aparèixer d’una forma natural, ja que el meu pare era entrenador i ja em portava a les pistes amb el cotxet. Quan tenia 3 o 4 anys vaig començar a jugar amb l’ABC Nelas, l’equip de casa, i durant molts anys ho vaig combinar amb l’handbol, on era central. Però més o menys als 15 anys els pares em van dir que havia de deixar un dels dos esports perquè havia de tenir més temps per als estudis, i vaig optar pel futsal”, explica André Coelho.
Com qualsevol altre títol esportiu
De jove, no pensava que dedicar-se professionalment al futbol sala podria ser una realitat. Per això, el portuguès va començar Enginyeria Civil a la Universidade do Minho. Li agradaven les matemàtiques, la física i la química i, després de descartar Enginyeria Aeronàutica, va pensar que la Civil podria ser una bona opció.
Durant el primer any va continuar jugant a futbol sala al Nelas, però a partir del segon va passar a defensar els colors del Braga, vinculat a la seva universitat. “A Portugal és molt comú que un esportista estudiï. En el meu cas, el Braga em va pagar la carrera, l’allotjament i el menjar, mentre que la universitat em va donar facilitats per estudiar”, explica un Coelho que, malgrat tot, mai va suspendre res. De fet, va poder acabar quan tocava tant la carrera -de tres anys- com el màster -de tres anys més. “Només em vaig endarrerir amb el màster uns mesos. Jo ja tenia acabat el treball final però, quan el vaig haver de presentar, la selecció portuguesa em va convocar per anar a jugar el Mundial de Colòmbia de 2016, en què vam quedar quarts. Posteriorment, en una segona data, també vaig haver d’anar a jugar amb Portugal. Finalment, a la tercera va anar la vençuda”, diu Coelho. I hi afegeix: “El dia que vaig entregar el meu treball final de màster i em van donar el títol vaig tenir la mateixa sensació de felicitat i satisfacció que quan vaig guanyar la Champions amb el Barça o el Mundial amb Portugal anys més tard. Per a mi, és un títol igual d’important”.
Perquè Coelho sap, perfectament, com va haver de suar durant aquella etapa de la seva vida: “Vivia a Braga, però el campus el teníem a Guimarães, on estudiava durant tot el dia. A la nit, tornava a casa per entrenar i, quan plegava, marxava una estona més cap a la biblioteca. Durant els estius participava en tornejos universitaris europeus i l’últim any, a més, ho vaig haver de compatibilitzar tot amb les pràctiques en un laboratori”.
Època en què, com és normal, moltes vegades va pensar què estava fent, però en la qual mai es va plantejar deixar cap de les dues coses. La força de la família, per una banda, i l’amor pel futbol sala, per una altra, van ser determinants.
Una destinació que ha fet seva
Amb la carrera i el màster a la butxaca, un any després va fer les maletes i la temporada 2017/18 va fitxar pel Benfica fins al 2020, quan va aterrar a Barcelona. Ho va fer amb moltes ganes i molt ben assessorat. Primer pel jugador del Barça Dyego, amb el qual comparteix un amic en comú, però també pel seu excompany al Benfica Juanjo Angosto, que en aquell moment era porter blaugrana. La casualitat va fer que l’estiu en què Coelho va fitxar pel Barça, Juanjo marxés del Club. Però va ser de gran ajuda perquè, de fet, el pis a Castelldefels on vivia el murcià ara és la llar de l’André, la Mafalda i el Fonsi, el seu bulldog francès de cinc anys.
La història de l’André i la Mafalda, tots dos de Nelas, és d’aquelles de les de tota la vida. Es coneixen des que tenien cinc anys, ja que anaven junts a l’escola, i va ser ella, als 16, quan li va demanar per sortir. Des de llavors, han estat inseparables. “L’André és molt tossut però això, en part, l’ha ajudat a aconseguir tot el que s’ha proposat. També és carinyós, molt ordenat i disciplinat. De fet, és la millor persona que conec, no només amb mi sinó amb tothom que s’hi acosta”, assegura la Mafalda, davant d’un avergonyit però orgullós Coelho.
Que el tanca és molt fidel als seus ho explica, entre altres coses, un detall curiós: el futbolista té al moble del menjador una samarreta d’una de les persones més importants en la seva vida a Catalunya, el jugador portuguès del Barça d’hoquei patins Joao Rodrigues. Les dues famílies, així com la d’Hélder Nunes, són una pinya. De fet, tenen una aposta entre ells: convidar a dinar als altres, incloses les parelles i els fills, si algú guanya un títol. “L’any passat vaig pagar vuit dinars... la broma em va sortir cara”, riu.
Més jove que ells, però també portuguès, és Luis Frade, jugador del Barça d’handbol que també viu a Castelldefels. Tant ell com Coelho passen moltes hores junts mentre el Fonsi i el Zeus, els seus gossos, s’ho passen d’allò més bé. Així, Frade també és un dels pilars d’una persona que es defineix a si mateixa com “de fàcil tracte” i que es porta “molt bé amb tothom”.
Aquestes relacions socials han fet més fàcil la vida de l’André Coelho i la Mafalda. Perquè, després d’un primer any complicat, ara es troben molt a gust. “Quan vam arribar, ell no jugava gaire i més d’una vegada li vaig demanar marxar cap a casa, però no va voler. Creia en les seves capacitats i sabia que, tard i d’hora, podria donar-li la volta a la situació i ser important en l’equip. No va defallir i va aconseguir el que volia”, recorda la Mafalda, amb un somriure als llavis.
Clar i català
Ara Catalunya s’ha convertit en casa seva. I tots dos volen que ho sigui durant molts anys. Per això, i per l’afany d’aprendre que sempre l’ha acompanyat, André Coelho sap portuguès, anglès i castellà, però cada dia parla català amb més fluïdesa.
L’exjugador del Barça Marc Tolrà, que va coincidir amb Coelho al Benfica, va ser el seu primer mestre abans de fitxar pel club blaugrana l’estiu del 2020. No només li va ensenyar el significat del Barça o de Catalunya, sinó que va ser clau per començar a fer-se amb l’idioma: “Com que tots dos som tanques, érem companys d’habitació i passàvem moltes hores junts. Aquí va ser quan vaig començar a aprendre català, perquè l’escoltava parlar molta estona per telèfon”, explica.
D’aquesta manera va ser com va tenir la seva primera presa de contacte. El seu aprenentatge, doncs, s’ha basat en escoltar i impregnar-se de les converses dels altres. Ara, a banda dels membres del cos tècnic del Barça de futbol sala, els seus millors professors són Miquel Feixas i Sergio González. Tot i això, reconeix enmig de la broma que, a vegades, és millor no fer-los gaire cas.
Això sí, hi ha un fet que el té molt fascinat: “Aquí cadascú diu les hores com vol. A vegades soc jo qui ha de corregir. Ara són dos quarts i cinc de tres”, comenta mentre mira el rellotge, abans d’acomiadar-se amb un desig per al nou any 2023: “Espero seguir sent la persona més feliç del món”. Doncs que així sigui.
Una plantilla molt ben preparada
El cas de Coelho no és l’únic de l’actual plantilla del Barça. Destaca, també, Antonio Pérez, que amb 22 anys és graduat en dret i està cursant el màster d’Advocacia. Àlex Lluch també té una carrera, en aquest cas la de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, i actualment està acabant un màster de Gestió Esportiva. Títol que ja té el capità, Sergio Lozano, a banda de disposar del nivell 2 del carnet d’entrenador. Dídac Plana, per la seva part, ara comença el grau en Gestió Esportiva.
A més, es troben a les portes d’obtenir el seu títol universitari Sergio González, que fa quart del doble grau d’ADE i Dret, i Miquel Feixas, que afronta l’últim curs de Publicitat i Relacions Públiques. Adolfo va cursar un postgrau en Nutrició amb el Barça Innovation Hub, mentre que el tècnic Jesús Velasco tampoc es queda enrere i és Llicenciat en Educació Física.