Els pioners del Barça Atlètic

Els pioners del Barça Atlètic

Les primeres generacions del Barcelona Atlètic van deixar jugadors que després es van consolidar al primer equip com Tente Sánchez, Olmo, Carrasco, Martínez, Clos, Salva, Rojo, Calderé, Pedraza, Busquets, Ferrer o Amor

La fusió entre el Comtal i l’Atlètic Catalunya va donar vida al Barcelona Atlètic el 12 de juny del 1970. Era una aposta decidida de la directiva d’Agustí Montal perquè el Barça tingués un equip filial potent, veritable viver del primer equip. Sens dubte que Vic Buckingam, entrenador del primer equip, va tenir molt a veure en aquesta decisió amb l’elaboració d’un informe al president on aconsellava la fusió dels dos equips. Tot i la condició de filial, el nou club tenia personalitat jurídica pròpia, amb Pere Viladomiu com a primer president. De fet, en el seu primer discurs a la plantilla del Barça Atlètic, el 4 d’agost del 1970, els va dir als jugadors que “ser el viver del Barça i l’ascens” eren els “dos objectius a complir”.

El nou equip va començar a competir a la Tercera Divisió, aprofitant la plaça que havia ocupat el Comtal. Jugava al camp de la Fabra i Coats, i el seu primer entrenador va ser Josep Seguer, antic jugador del primer equip. Els primers èxits es van produir amb Lluís Aloy a la banqueta, fent realitat dos ascensos consecutius i situant l’equip a la Segona Divisió després de quedar campió del Grup 3 de Tercera Divisió per davant del Mestalla i el Girona, quan presidia el Club Ferran Ariño. Entre els jugadors de l’equip que van fer realitat l’ascens a Segona Divisió cal destacar Antoni Olmo, que arribaria a ser capità del primer equip, Tente Sánchez, també de llarga trajectòria al primer equip, i Carrasco, tots tres de gran projecció posterior al Club i internacionals.

Precisament, Tente Sánchez i Carrasco van ser titulars a la final de la Recopa del 1979 que el Barça va guanyar a Basilea davant del Fortuna de Düsseldorf (4-3). Es més, Sánchez va signar l’1-0 en el minut 5 de partit. Sánchez i Carrasco també van ser titulars a la segona Recopa que el Barça va guanya l’any 1982 al Camp Nou a l’Standard de Lieja (2-1). “Hi ha un abans i un després de Basilea. La comunió amb l'afició va ser excepcional. Jo no ho havia vist mai i mai no ho he tornat a veure. Mai no s'havia vist un desplaçament d'aficionats igual a Europa. Ni un ambient de festa tan gran. Va ser una meravella. Com seria, que quan va acabar el partit van picar a la porta i van entrar, al mig de la nostra festa... el president del Reial Madrid! Luís de Carlos havia estat al partit com a representant de la Federació Espanyola i ens va venir a felicitar. Ens vam quedar de pedra, però li ho vam agrair moltíssim. Va ser un gest extraordinari, d'un gran esportista. L'esport hauria de ser així”, explica Tente Sánchez, en una entrevista a l’Agrupació Barça Jugadors.

7- Barça At. 81-82

L'era d'Antoni Torres a la banqueta

De la temporada 1977-78 a la 1981-82, l’equip va competir a Segona B, i va aconseguir novament l’ascens a Segona Divisió amb Antoni Torres a la banqueta, superant a la classificació el Palència, i amb una alienació en què figuraven jugadors com Gratacós, Martínez, Clos, Rojo i Salva. Els tres darrers no només van arribar al primer equip sinó que van ser internacionals. D’aquesta fornada, Clos, Rojo i Salva van formar part del Barça de Terry Venables que es va proclamar campió de Lliga la temporada 1984-85. Clos només va jugar tres partits amb la selecció espanyola però el seu gol contra Escòcia a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla va ser decisiu per a la classificació d’Espanya per al Mundial de Mèxic 1986. “Arribar al Barça B era, en aquell moment, l'objectiu màxim de qualsevol jugador de la Masia. Manolo i Moratalla van obrir el camí per a la meva arribada juntament amb Salva i Rojo”, explica Paco Clos al reportatge Històries del Mini elaborat pel FC Barcelona.

ROJO

Salva, per la seva part, va disputar la final de l’Eurocopa 1984 que Espanya va perdre davant França, mentre que Rojo va ser un dels millors al Mundial sub-20 del Japó del 1979 on Maradona va ser escollit el millor jugador. Clos i Rojo van ser una aposta personal de César Luis Menotti en una època on els jugadors del Barça Atlètic encara compaginaven molts d’ells el futbol amb altres feines. Rojo, sense anar més lluny, treballava, durant la seva etapa al filial, a la SEAT de Martorell. “En aquella època jo m’aixecava a les cinc del matí i me n'anava a treballar a la SEAT. A les dues del migdia sortia, menjava un entrepà i me n’anava a entrenar. Fins que un dia vaig decidir demanar una excedència a la feina de tres anys i provar sort. Poc temps després de fer-ho, van destituir Udo Lattek i va arribar Menotti i a la primera roda de premsa que fa pregunta per mi perquè m’havia vist jugar al Mundial del Japó. Els periodistes li van respondre que jo estava al Barça Atlètic. Aquell mateix dia, a la tarda, ja vaig començar a entrenar amb el primer equip”, explica Rojo a qui, malauradament, una lesió de genoll va truncar la seva carrera.

La inauguració del Miniestadi

Els anys vuitanta van ser una etapa daurada, perllongada durant set temporades, en què amb Antoni Torres, Joan Martínez Vilaseca i Lluís Pujol a la banqueta l’equip va brillar mantenint amb tranquil·litat la categoria. De fet, l’ascens a la Segona Divisió va coincidir amb la inauguració del Miniestadi el 23 setembre del 1982, que es va convertir en el nou camp de l’equip, amb una capacitat per a 15.276 espectadors, i que deixava enrere la Fabra i Coats. Al Mini van destacar en aquells anys jugadors com Ramon Maria Calderé, Àngel Pedraza (el primer jugador format a la Masia que va debutar al primer equip), el Chapi Ferrer, Guillermo Amor, Milla, el porter Carles Busquets, i d’altres com Fradera, Carreras, Jordi Roura o Vinyals, habituals d’aquell equip.

De fet, uns anys després, el Barça de Johan Cruyff guanyava la primera Copa d’Europa de la història del Club, a Wembley, contra la Sampdoria, amb els jugadors del planter, Ferrer i Guardiola, a l’equip titular. Guillermo Amor es va perdre aquella mítica final per sanció. La va veure a la grada acompanyat per un altre jugador del planter que es va quedar fora de la convocatòria: Cristóbal Parralo. Carles Busquets, un altre jugador de la casa, va ser el porter suplent d’Andoni Zubizarreta a Wembley en una demostració evident de la importància que començava a tenir la Masia per a Johan Cruyff.

La cíclica renovació del planter de jugadors va precipitar inicialment el descens del filial a la Segona Divisió B la temporada 1988-89, però en només dues campanyes es va recuperar la categoria, amb Quique Costas a la banqueta. Començava aleshores una nova etapa, que va coincidir amb el canvi de nom, perquè la Llei de l’Esport del 1990 va obligar els equips filials a formar part orgànica dels seus clubs, motiu pel qual la nova denominació va ser inicialment Barcelona Promeses, i definitivament Barcelona B.  

Força Barça
Força Barça

Relacionat Amb aquest contingut

Tanca l'article

Relacionat Amb aquest contingut