Quique Costas: "He tingut molta sort a la vida"

Va guanyar una Lliga (la primera del FC Barcelona en catorze anys) una Recopa d’Europa (la de la gran marxa blaugrana a Basilea) i tres Copes del Rei. Va arribar al Barça a principis del setanta, quan ja era una realitat al Celta i aquí estava tot per refer. S’hi va estar deu temporades de jugador i tota la vida de culer. Primer d’entrenador, després d’analista... ara a l’Agrupació Barça Jugadors, com a directiu. Quique Costas té la virtut d’afegir a una gran -enorme- trajectòria la capacitat d’haver sumat sempre i haver deixat allà on ha passat un bon record. El d’una persona amable i bona.

“No he estat mai orgullós ni prepotent. Sóc com sóc, no amago res al darrera. I aquesta ha estat la meva fortuna. Potser per això, quan ara fa tres anys vaig tenir l’apagon -un ictus- la meva família i els meus amics van ser al meu costat i m’han ajudat a aixecar-me. Sense tots plegats no ho hagués aconseguit. Va ser molt dur, duríssim. Però me n’he sortit. He tingut molta sort a la vida”.

Alguna cosa haurà fet Costas per guanyar-se l’estimació de la gent... El dia de la col·locació de la primera pedra de l’estadi Johan Cruyff, Iniesta va desfer el protocol per abraçar Quique.

"És el pequeño, el blanquito, és extraordinari. Ja no parlo com a jugador. Ni de jove ni de gran n’he vist un com ell. Parlo de la persona. Aquella abraçada va ser sincera, de cor. Són coses com aquesta que et fan avançar".

I la feina. Un parell de cops a la setmana, com a mínim, passar pel recuperador de l’Agrupació, Xavier Priego.

"És molt bo i m’ajuda molt. Jo l’havia tingut de nano. I ara m’ajuda ell. Com és la vida! I segur que ho fa de gust".

Vostè ha deixat una gran empremta entre els seus jugadors.
"No em puc queixar. Em sento molt estimat per tots. No hi ha dia que no em truqui algun dels meus fills o qualsevol amic per donar-me records d’aquest o d’aquell. Han estat tants que alguns ja ni els recordo. Però s’han portat de meravella. Crec que jo era un entrenador atípic. Els tractava com si fossin els meus fills. És una edat difícil, un moment difícil, un club complicat... segur que també n’hi haurà que no m’estimaran tant. No tots podien jugar".

I l’Agrupació. Venir aquí li dona vida. Que poc s’ho imaginen els jugadors quan estan en actiu.

"Un no deixa mai de ser jugador. Només has de veure amb quina empenta i quines ganes venen els veterans aquí. O com juguen. Gent que té dificultats per caminar no es perd el seu partit de futbol. De vegades dos a la setmana. Sempre seran jugadors perquè no és el mateix educar-te en aquest entorn en el que depens d’un company i ell depèn de tu, on el treball és en equip, que fer-ho en altres feines on això no és així. La competitivitat, les ganes de guanyar... No cal haver jugat al primer equip per viure això. I a l’Agrupació en som molts. És veritat però que no valores tot això fins que no ets un veterà. Quan ja fa temps que has deixat enrere el focus i la primera línia. Però l’ABJ es un bé de Déu, com dieu el catalans".

Vostè va guanyar molt per l’època que era: la final de Copa inoblidable (la del 4-3 al Valencia del 71) el 0-5 al Madrid del 74 i aquella lliga després de tants anys de sequera, l’ultima copa de Fires (contra el Leeds) i la Recopa de Basilea.

"Si ho compares amb el que fan ara sí, però era un altre temps. Es guanyava molt poc i la festa, quan ho feies, impressionava. Vaig debutar a la Copa a Vila-real. En aquells temps aquesta competició es jugava quan ja s’havia acabat la Lliga o sigui que vaig plegar del Celta al final de Lliga i vaig començar amb el Barça a la Copa. Vaig debutar amb derrota tot i que aquell Vila-real no tenia res a veure amb el d’ara. Ens va costar moltíssim eliminar-lo. Després va venir l’Oviedo, l’Atletic de Madrid... la final va ser a Madrid, contra el Valencia. Va ser aquell 4 a 3 inoblidable. Amb el gol d’Alfonseda a la pròrroga. Aleshores ni hi havia charters ni res semblant i vam dormir a Madrid. La rebuda l’endemà a Barcelona no me la podia creure. Ajuntament, Diputació, la Mercè".

I després el flaco, Johan Cruyff.

"Un jugador increïble. Sempre inventava. Mai no havia res semblant. I com a persona... irrepetible. Sé que hi ha qui creu que no, però era una grandíssima persona. Vaig sentir molt la seva mort. M’ha deixat un buit molt gran. Però vaja, amb ell vam guanyar aquella lliga històrica, la del 0-5. Veure’l jugar era una passada".