Anna Cruz: “Tenir més visibilitat fa créixer els referents femenins”

Anna Cruz: “Tenir més visibilitat fa créixer els referents femenins”

La campiona de la WNBA reflexiona sobre el bàsquet femení i evidencia la manca de reconeixement en una carrera exitosa

Anna Cruz té una carrera exitosa en el món del bàsquet. Un esport que estima des de petita i on posa la passió del primer dia. Amb el 15 a l’esquena ha tornat a vestir de blaugrana després d’entrar en l’Olimp de l’esport de la pilota taronja. Ha passat a formar part d’un elenc privilegiat de sis jugadors/es de l’estat espanyol amb un anell. La desigualtat, però no li fa tenir el mateix reconeixement.

Què significa defensar l’escut del Barça en una secció femenina?
Tant en una secció femenina com una masculina, és una responsabilitat i un privilegi. Vaig començar al Barça quan era petita i ara hi estic acabant la meva carrera professional. Em sento a casa. 

En concret, 20 anys més tard has tornat a vestir de blaugrana. Ha canviat molt el bàsquet femení del Barça en aquest lapse de temps?
El bàsquet en general ha canviat. Ara, és més físic; també han canviat les infraestructures, la manera de tractar-nos... Es van fent passos endavant, però encara hi ha un camí llarg per recórrer. 

Creus que el Barça femení de bàsquet pot continuar creixent? On està el sostre?
Tot just acabem de començar la primera lliga professional. Aquesta és una bona temporada, que pot ser l’inici d’un projecte de llarga durada si se’l cuida. 

Quina referent tenies quan vas engegar a jugar a bàsquet? 
Em fixava molt en Laia Palau, quan jo era molt petita i ella estava en el primer equip sènior blaugrana. A més, la vida ens ha anat ajuntant en diferents equips. Primer va ser una referent i ara és amiga meva.  

Creus que ara les noies que s’inicien en el món del bàsquet tenen més referents, més jugadores de bàsquet per emmirallar-se que abans?
Sí! Tenim més visibilitat i, per tant, és més fàcil tenir referents femenins. Abans, si no jugaves al mateix club, era molt complicat veure un partit de bàsquet femení per la televisió. Ara, tenim molta més repercussió mediàtica i, doncs, afavoreix que les nenes petites puguin fixar-se en nosaltres i tenir més referents. En definitiva, tenir més visibilitat fa créixer els referents femenins. 

Què sent Anna Cruz en ser una referent per aquestes noies?
No m’he plantejat mai que sigui un referent. Però, em fa il·lusió, la mateixa que tenia quan era petita i veia la Laia Palau. Ara fa gràcia ser aquella persona que pot inspirar nenes petites. 
 
Esportistes com Anna Cruz amb una carrera de molt èxit incentiva a les noies a endinsar-se en el món del bàsquet? 
És fer que un somni sigui més palpable per a elles. Tant de bo que tota la feina que fa anys que fem, el fet que el Barça CBS estigui a Primera Divisió, que faci 20 anys que sóc professional, els èxits assolits o els títols guanyats amb la selecció espanyola sigui un impuls i una motivació per a nenes petites.
 
Per exemple, has aconseguit un anell de la WNBA i has guanyat tres europeus amb la selecció femenina espanyola. Sents que estàs en el mateix esglaó exitós que jugadors com Pau o Marc Gasol, que també han guanyat l’NBA i diferents títols amb la selecció espanyola?
No. No tenim el mateix reconeixement. Jugadores de l’estat espanyol que hagin guanyat l’anell ara mateix som tres: l’Amaya Valdemoro, l’Astou Ndour i jo mateixa; i en el masculí també són tres: els germans Gasol i Ibaka. Però la rellevància que tenen ells i la rellevància que tenim nosaltres no és la mateixa. És comparable amb la societat en la qual vivim. És cert que a poc a poc estem intentant canviar coses i que estem fent passos endavant perquè la desigualtat sigui menor, però puc afirmar que no tenim el mateix reconeixement.

Quins canvis creus que s’haurien de produir en la societat perquè hi hagués aquest mateix reconeixement?
Crec que s’hauria de deixar de comparar entre bàsquet masculí i bàsquet femení. Haurien de ser com dos esports diferents, ja que existeixen diferències. Per exemple, en les condicions físiques. Quan tothom entengui que juguem diferent perquè partim de diferents punts, es podria començar a parlar sobre del bàsquet femení d’una altra manera. Perquè el bàsquet femení també pot enganxar, cridar l’atenció de la gent i ser un esport per al qual s’aposti. 

Podriem dir que el bàsquet femení als Estats Units crida més l'atenció? És molt diferent del que tenim a Catalunya/Espanya?
Vaig notar que als Estats Units els hi agrada fer les coses en gran. Hi ha moltes diferències. Al continent nord-americà, està culturalment més acceptat que siguis esportista. Recordo que a Catalunya combinava els estudis amb entrenar i jugar amb l’equip sènior i no tothom ho entenia. En canvi, als Estats Units et faciliten aquest tema; que puguis fer les dues coses a l’hora sense sentir-te malament. T’ho pots compaginar millor. 

Barça CBS 50 - 68 Perfumerías Avenida

Creus que algun dia el bàsquet femení de Catalunya serà com el dels Estats Units?
Esperem que sí, és com tot. Jo amb 36 anys puc aprendre molt del que estic vivint cada dia. Per tant, si vas amb una mentalitat oberta, pots copiar moltes coses d’allà i plasmar-les aquí. 

Com a jugadora, creus que has hagut de fer més en el món del bàsquet per ser reconeguda en comparació a un jugador?
El bàsquet era i és la meva passió, la meva vida. Mai m’he plantejat si he hagut de fer més que el del costat. Al final quan fas alguna cosa que t’agrada molt i hi poses molta passió, comparar-te amb els altres és un error. 
 
Pel simple fet de ser noia, quan eres petita vas rebre comentaris que et desanimessin a continuar en el bàsquet?
Sí, he rebut molts. Tota mena de comentaris. Quan estàs a la cresta de l’onada tot són elogis, però quan no consideren que estàs allà dalt, tot és al revés; no vals, no serveixes... Hi ha comentaris molts negatius. Per això és valuós que les xarxes socials es facin servir d’una manera constructiva perquè som un personatge públic, que també sentim i patim. Afecta. S’haurien de controlar aquests comentaris negatius i despectius perquè al final, cadascú és com és; tots som persones. 
 
Quin consell li donaries a una nena que juga a bàsquet perquè res l’aturi? 
Que mai perdi la il·lusió. Al final la vida d’una jugadora o d’algú que comença a jugar a bàsquet és molt llarga, el camí és molt llarg, amb alts i baixos, però l’important és no perdre mai la il·lusió i no deixar d’estimar mai el bàsquet.  

Força Barça
Força Barça

Relacionat Amb aquest contingut

Tanca l'article

Relacionat Amb aquest contingut