fcb.portal.reset.password

 

En el primer exemplar de la revista ‘Blaugranes’ vam parlar del que va significar pel creixement del moviment penyístic el triomf a la Copa d’Europa del 1992. Tal i com vam explicar amb acompanyament de xifres, després de Wembley va haver-hi un important augment d’entitats oficials blaugranes. En quatre anys gairebé es van duplicar.

En aquell moment, però, ja n’hi havia censades 590 –per bé que no totes actives– i, com és lògic suposar, la seva veu es va deixar sentir ben fort a l’emblemàtic recinte londinenc recolzant els homes de Johan Cruyff en la seva lluita per assolir el desitjat màxim títol continental. Un bon nombre de penyes d’arreu de l’estat van ser al partit, per bé que la major part dels seus components es van diluir enmig dels prop de trenta mil culers que aquell dia es van desplaçar fins a Londres ja que, aleshores, les Penyes no portaven tantes pancartes distintives com avui en dia.

Avui, 25 anys més tard, volem commemorar aquell moment i conèixer de primera mà com ho va viure el moviment penyístic. Per fer-ho, hem copsat els testimonis de diversos penyistes que van ser presents a Wembley ’92 i, fins i tot, el d’un que ens explica com el va sentir a la seva pròpia llar.

Perquè els pogueu conèixer, els anirem presentant com una història al llarg de diverses publicacions. Avui, però, comencem amb la primera història, la de l’Isaac Guilà;

Testimonial 1

“VAM FER REVERÈNCIES A L’APARELL I CRIDÀVEM…”

“A mi mon pare no m'hi va portar a Wembley i vaig haver de veure la final al meu poble, Navàs, per la tele, amb els meus amics. Recordo que abans de que es tirés la falta, tots ens vam llençar a terra i vam començar a fer reverències a l'aparell, cridant ‘Kuuuuuuuuuman, Kuuuuuuuuuman”... La pilota va entrar i tots vam embogir! A l'acabar el partit, vestits del Barça, vam anar amb un bombo, que era dels Terrossets, penya supporter del CB Navàs, per mig poble cantant cançons del Barça. Va ser fantàstic”.

Isaac Guilà (PB NAVÀS­­­­­)

Tornar a dalt