fcb.portal.reset.password

 

Orgullós de tenir com a referent la figura del seu avi Nicolau Casaus, Jordi Cardoner i Casaus ha viscut vinculat al moviment penyístic des de la seva infància. Més de cinquanta anys més tard, Cardoner ha aconseguit portar aquest sentiment a l’esfera professional com a vicepresident primer del FC Barcelona i màxim responsable de l’àrea social del club que, a més dels serveis i l’atenció als socis, inclou la relació i el suport al moviment penyístic blaugrana. Com a vicepresident de la Fundació FC Barcelona també està al capdavant de la tasca social i solidària que fa el club internacionalment i que li dóna un valor afegit únic en el món. Ara, afegeix a les seves funcions la de ser el directiu responsable dels actes commemoratius dels 25 anys de la final de Wembley ‘92.

Què va significar pel moviment penyístic la conquesta de la primera Copa d’Europa? Com va crèixer arrel d’aquell esdeveniment? Jordi Cardoner respon a aquestes i moltes més preguntes a la següent entrevista:

 

Què destacaria del 25è Aniversari de Wembley 92?

D’entrada, la il·lusió que va aportar al barcelonisme aquella final i el significat de posicionar el nostre Club a dalt de tot d’Europa. Per a la història del Barça, ‘Dream Team’ vol dir moltes coses: il·lusió, esperança i un retrobament amb el què a Can Barça feia anys que no existia. Aquells i, amb aquest gran títol com a principal fita, estava arrencant una nova forma de concebre el futbol de la mà del malauradament desaparegut Johan Cruyff.

Més enllà de la consecució d’un títol llargament esperat, què va representar aquella primera Copa d’Europa?

No va ser únicament la primera Copa d’Europa pel Club, sinó que també va ser un gran èxit per a la ciutat de Barcelona. Un èxit que, a més a més, arribava el mateix any en el qual se celebraven els Jocs Olímpics a la nostra ciutat amb un rècord absolut de participants i una exemplar organització. En definitiva, 1992 va ser un any molt especial en que l’esport va ser protagonista i en què el FC Barcelona es convertir en el millor abanderat situant-se al lloc més alt a Europa.

Hi ha qui diu que aquella victòria va plantar la llavor d’una nova mentalitat en el si del barcelonisme...

Sí, una mentalitat guanyadora que, a Can Barça, malauradament se’ns havia posat d’esquena després dels resultats adversos assolits fins aleshores, com el de la frustrant final de Sevilla 86. Amb tots els respectes per l’equip, encara avui no puc entendre perquè no vam poder guanyar al Steaua de Bucarest. A Wembley, en canvi, els culers vam entendre que no estàvem condemnats a les derrotes, sinó que estàvem convidats a obtenir el posicionament que ens mereixíem de la mà d’aquell equip.

Cóm va viure aquella final?

No vaig poder viatjar perquè va coincidir amb temes professionals que no m’ho van permetre però vaig veure el partit en família a casa meva. Recordo que en el barri de l’Eixample de Barcelona, on vivia, només se sentien crits de joia i alegria. Crec que poques vegades he cridat tant com ho vaig fer aquell dia després del gol de Koeman al minut 111. Després vam anar a celebrar-ho a Canaletes, on no vam poder ni arribar. Tots els voltants de la Rambla estaven totalment col·lapsats perquè era una festa del barcelonisme, però també de tota una ciutat.

Quina incidència va tenir aquella primera Copa d’Europa en el creixement del moviment penyístic del FC Barcelona?

Per al nostre moviment penyístic aquella final va significar un impuls molt gran. A Espanya hi havia una hegemonia de seguidors del Real Madrid, però a partir de 1992 hem anat reduint aquesta distància fins a convertir-nos en el Club amb més seguidors del món. No només va augmentar el número de socis, sinó que també va tenir una forta incidència en el nostre teixit penyístic. Com a anècdota recordo que poc després d’aquella final es va crear una penya amb el nom de Penya Barcelonista Wembley’92.

Què li aporta el suport de les penyes al barcelonisme?

El suport del nostre moviment penyístic és únic. La primera gran demostració va ser a la final de la Recopa de Basilea 1979, on va tenir lloc el primer gran moviment de l’afició amb 30.000 persones que majoritàriament es van traslladar amb autocars organitzats per les diferents penyes. En aquella caravana d’autocars que va encapçalar el meu avi, Nicolau Casaus, milers de penyistes van viatjar amb la il·lusió de tornar, com així ho van fer, amb aquella primera Recopa. Les penyes han ocupat sempre un espai de suport a l’equip absolutament necessari per entendre el barcelonisme d’una manera global, més enllà d’actes i èxits esportius. És un ADN culer que es viu de dilluns a diumenge, les 24 hores de tots els dies de l’any.            

Quin record té de la figura del seu avi, Nicolau Casaus?

 

Quan parlo de Penyes no puc deixar de pensar en ell perquè va ser l’impulsor del moviment en els anys 40. A Catalunya, les penyes dins l’àmbit cultural són anteriors a la Guerra Civil, però la penya esportiva i de suport al barcelonisme s’inicia en els anys 40. Durant 18 anys el meu avi va ser president de la que era la penya en majúscula, la Penya Solera, a partir de la qual es va gestar la manera de fer penyisme i d’acompanyar incondicionalment l’equip. A més a més, en uns moments en què fer barcelonisme era fer Catalunya i cridar Visca el Barça era cridar Visca Catalunya. Nicolau Casaus era una persona estimada i admirada per tothom, fins i tot per aquells que no defensaven els colors del Barça. El meu avi sempre serà tot un referent per a mi, i de ben segur el responsable que jo avui pugui estar representant el Club. 

Tornar a dalt