fcb.portal.reset.password

 

“Nosaltres vam fer un autocar de dos pisos que anava directe de Sant Vicenç de Castellet a Londres. Érem 79 penyistes. A dins hi portàvem de tot per no passar gana ni set. Pernils, embotit, pa… inclús un bidó amb 50 litres de vi. A l’entrar al Regne Unit, per Dover, vam dir als duaners britànics que era gasoil pel vehicle i s’ho van creure.

Amb l’hotel de Londres havíem gestionat una visita guiada i panoràmica per la capital anglesa. I, en arribar, se’ns va acostar un xicot barbut amb barret típic anglès­­. Primer se’ns va dirigir molt educadament en espanyol. Quan va veure d’on érem es va posar a cantar l’himne del Barça en un perfecte català… i és que era de Reus.

De la final no cal dir res. Vam patir molt però el gol de Koeman ens va portar al cel. I la televisió ens va enfocar un munt de vegades. Érem en un córner i la nostra pancarta es va veure a tot el món. I vam tornar eufòrics cap a casa… però quan estàvem a punt d’embarcar l’autocar al ferri ens van dir que ens havíem d’esperar dotze hores. Vam preguntar el perquè i ens van dir que hi havia un petit detall que potser no teníem en compte. I és que el nostre horari no era AM sinó PM. Havíem vist l’hora però això de l’AM o el PM no ho havíem sentit mai, no sabíem el que era. Per sort no havia estat al revés. De tota manera la perspectiva d’haver-nos d’esperar tant no ens feia cap gràcia. I vaig fer servir les meves ‘armes’: ampolles de cava, conyac i embotits… i ens van fer un raconet al vaixell.

Fa quatre dècades que sóc president de la penya i n’he vist de totes. Hem anat a totes les finals i, potser, de les que millor record en tinc és d’aquest i, és clar, de la Basilea, el 1979. A Sevilla vam anar-hi 150 penyistes, en tres autocars. Havíem encarregat 150 entrepans a un bar de prop del Sánchez Pizjuan per la tornada. Sabeu quants en van sobrar? 147. Només van menjar els tres xofers. Tothom estava enfonsat. L’aventura d’Atenes encara que va ser dramàtica. Però és la historia del Barça, moments fantàstics, moments plens de tristor­­­...”. 

Josep Gomáriz, de la PB Sant Vicenç de Castellet

Tornar a dalt