fcb.portal.reset.password

Dembélé, des dels seus inicis fins al Camp Nou. | SANTIAGO GARCÉS-FC BARCELONA

Hi va haver una època en què la llum de la Madeleine, suburbi popular d’Évreux, a la Normandia, la posaven els cotxes incendiats. Dies en què l’escena la pintaven barricades, persecucions policials i situacions de violència. La mort de dos joves d’ascendència africana el 27 d’octubre del 2005 a Clichy-sous-Bois, a la perifèria de París, quan fugien de la policia, va ser la metxa que va encendre les banlieues de gran part del país. La França més humil, filla de la immigració, va alçar la veu per reivindicar la duresa de la vida en alguns barris, sovint menyspreats com guetos.

Van ser jornades dures, difícils als carrers de la Madeleine, els mateixos on Ousmane Dembélé començava a donar puntades de peu a una pilota. La seva mare, Fatimata, de sang mauritana, s’havia assentat a la zona feia un temps, acompanyada del nou futbolista del Barça i dels seus germans: un altre nen i dues nenes. “Créixer en un barri així, complicat, et referma el caràcter, t’obliga a guanyar-te el respecte”, confirmava en declaracions a L’Équipe Mikael Silvestre, 40 vegades internacional amb França i figura influent en el pas de Dembélé per Rennes.

“La Madeleine és un lloc calent, un barri popular, de francesos amb arrels africanes”, descriu Ahmed Wahbi, que, passejant entre edificis uniformes i desgastats, el va veure per primera vegada. “Ousmane tenia 6 anys, estava jugant amb uns amics i el vaig veure tocar la pilota, la seva tècnica..., li vaig oferir venir al club on jo m’entrenava, l’ALM Évreux”, rememora: “Recordo que el primer que em va preguntar va ser si tindria un uniforme de futbol. I si hi hauria un àrbitre..., allò el va seduir”.

La França campiona del món del 1998 a Saint Denis va ser la cara més amable de la pluralitat. “Sempre vam entendre la diversitat com una riquesa. Aquell equip va començar generant polèmica i va acabar en unanimitat. Cada habitant es podia veure reflectit en un jugador o un altre”, afirma Christian Karembeu, membre d’aquella generació daurada en què gent com Didier Deschamps, Fabien Barthez i l’exblaugrana Laurent Blanc van lluitar de la mà amb els Zinedine Zidane, Liliam Thuram i Thierry Henry, fills de la immigració, per un mateix escut.

Dembélé tot just tenia un any quan el seu ara seleccionador va alçar la copa del món al cel de París, però molts consideren que allò va ser més que futbol; va ser la unió entre les diferents tonalitats d’un país global i la demostració que, fins i tot en les esferes més complicades, on prosperar implica la suor innegociable del dia a dia, també hi ha lloc per a somiadors. La pilota ens iguala a tots i en les perifèries de les principals ciutats franceses exerceix de vehicle integrador.

I per a Ousmane sempre va ser el seu motor de vida. “Ha passat tot molt ràpid, gairebé sense temps d’adonar-nos-en. Encara recordo quan arribava als entrenaments, no se’n perdia ni un: dos a la setmana entre els 6 i els 8 anys i, a partir de llavors, tres”, continua Wahbi. I explica: “Era un noi disciplinat, molt pendent de la seva mare, però de vegades ella em trucava perquè no havia tornat de l’entrenament. Resulta que es quedava al carrer per continuar jugant amb els seus amics”. 

Primers colors 

Ha passat una dècada escassa d’aquelles tardes de futbol i Dembélé ha saltat dels carrers de la Madeleine a la gespa del Camp Nou amb la mateixa determinació amb què elimina els rivals, com si per complir un somni n’hi hagués prou a visualitzar-lo. I ell ho feia sovint. “Era l’època del gran Barça: de Xavi, d’Iniesta..., i, és clar, de Messi. I als nois els encantava, a més nosaltres vestíem de blaugrana habitualment. Als entrenaments intentaven copiar les jugades dels partits.

Jo aprofitava per dir-los que havien d’entrenar-se molt per arribar a aquest nivell”, afegeix Ahmed Wahbi. Encara que, per a Dembélé, un talent pur, potser era només qüestió de temps canalitzar el seu futur. El que va trigar a cridar l’atenció de clubs importants de la zona: el Caen, el Le Havre, el Rennes i fins i tot el PSG. Va arribar a tenir-ho tot acordat amb el Le Havre, bressol d’alguns dels últims talents del futbol francès com Paul Pogba, Riad Mahrez i Dimitri Payet, però amb 13 anys va acabar desplaçant-se a la Bretanya, a Rennes. 

Un diamant sense fre

“La primera vegada que el vaig veure va ser en una estada que vam fer de tres o quatre dies. Hi érem tots els entrenadors del centre de formació del Rennes. I la impressió va ser unànime: era molt bo. Ja tenia aquesta habilitat única per desbordar, tot i que encara no havia desenvolupat la velocitat que té ara”, narra Yannick Menu, que va acompanyar gran part del desenvolupament d’Ousmanne a la capital bretona, primer com el seu entrenador i després com a director del futbol base. “Gaudia jugant, tenia aquesta habilitat del jugador de carrer.

La seva mare em va explicar que des que era un nen caminava sempre amb una pilota al peu, fossin on fossin. Quan l’hi treia, es posava a plorar”, explica qui llavors era el seu mentor. “L’habilitat que té s’aconsegueix jugant al carrer, on el terreny no és regular i està ple d’obstacles”, corrobora Wahbi.

La quadratura del cercle

I, capaç de sortir airós de les pitjors cruïlles futbolístiques, Dembélé va avançar tan ràpid com li ho van permetre. “Hi va haver una època en què vaig tenir un enfrontament amb el club: jo creia que ja estava preparat per entrenar-me amb els professionals i no ho feia”, lamenta Menu. Però, tot i la indecisió, el 6 de setembre del 2015, davant l’Angers, va defensar per primera vegada la samarreta del Rennes. La resta és història. Un hat-trick al derbi bretó davant el Nantes, una gran actuació al majestuós Vélodrome de Marsella i un grapat de bones prestacions van cridar l’atenció del món. I sí, va arribar al Barça. Però la seva decisió va ser Dortmund.

“Ell ho tenia molt clar en tot moment, volia un club intermedi per jugar, tot i que Barcelona era al seu cap”, assegura Yannick. Dembélé va tenir la personalitat d’esperar, de triar el camí més llarg, de deixar passar un tren per agafar-lo dues estacions més enllà. I el seu talent li va correspondre. No va trigar a ficar-se a la butxaca un dels estadis més fervents del futbol alemany, el Westfalenstadion i el seu mur groc, la Südtribune, esperonada per un futbolista rebel, sempre reptador, imprevisible, dotat tant per sortir per l’esquerra com per la dreta, incapaç de dir en una entrevista quina és la bona.“Jo sé quina cama manejava millor de petit, però si no ho diu ell, no veig per què ho he de dir jo. Entrenàvem bastant la dolenta”, riu Wahbi, que si tanca els ulls encara ha d’imaginar Ousmane caminant per la Madeleine. Al cap i a la fi, no ha passat tant de temps. Però Dembélé ha tingut temps de tancar el cercle, de complir el somni de tots els seus companys a l’ALM Évreux i vestir-se de nou de blaugrana.

Però aquesta vegada el de veritat, el de Leo Messi, que avui és de carn i ossos per a ell, amb qui pot compartir l’avui i el demà, un camí que només s’ha vist interromput per una inoportuna lesió. “Ousmane és fort, jo no el recordo mai lesionat. Tornarà amb més força perquè és un noi amb un caràcter terrible”, apunta Yannick Menú. “És on sempre ha volgut ser i amb gent que admira, superarà el que sigui”, avisa Ahmed Wahbi, que sap d’on ve i cap a on va Dembélé, des dels carrers de la Madeleine fins a un Camp Nou que sempre va ser el seu cel.  

Umtiti: "Per a mi és el Mosquito"

Amb l’Ousmane vam coincidir a la Lliga Francesa en la meva última temporada a l’Olympique de Lió, i ens vam enfrontar quan ell jugava a l’Stade Rennais. Però ens vam acabar coneixent personalment en una concentració de la selecció francesa, fa més o menys un any i mig. És una persona alegre, amable, disposada sempre a la broma, m’agrada que sempre estigui de tan bon humor. Per a mi és el Mosquito, la seva cara em va fer pensar en aquest sobrenom i també la seva agilitat i velocitat quan corre amb la pilota. Vaig viure de molt a prop el seu fitxatge pel Barça perquè cada tres dies estàvem en contacte. La seva arribada va ser una gran notícia. Segur que li anirà bé al Barça.
Tornar a dalt
_satellite.pageBottom();