Cent anys d’una gran golejada

Ha plogut molt des de llavors. L’1 de novembre de 1913, ara fa cent anys, es va disputar el tercer Barça-Madrid de la història del futbol espanyol. El motiu, homenatjar els jugadors blaugrana que la temporada 1912/13 havien aconseguit el triplet: Campionat de Catalunya, Campionat d’Espanya i Copa dels Pirineus. El matx, per bé que desproveït de la gran rivalitat que aniria adquirint amb el pas del temps, va ser molt més disputat del que al capdavall va indicar el nítid marcador final.

Inici de temporada i homenatge als campions

Malgrat que la data no era precisament matinera, el partit va servir per encetar la temporada oficial 1913/14 i alhora per lliurar les medalles de campions d’Espanya i de la Copa dels Pirineus als jugadors barcelonistes que tan brillantment havien assolit aquests guardons la campanya anterior: Reñé, A. Massana, Irízar, Bori, Castejón, Alcántara, Peris, Berrondo, Apolinario, Tarré, Castells, Forns, Oller i Berdié. Així mateix, Joan Gamper, seguint la seva tradició, els va obsequiar amb sengles casquets de campions.

Molta expectació

El partit va despertar una gran expectació i el camp del carrer Indústria va presentar un aspecte immillorable. No en va, el Madrid FC (no obtindria el títol de “Reial “ fins a l’any 1920) es presentava amb les credencials de guanyador del Campionat del Centre 1912/13 i arribava amb un onze ple de figures en què destacaven Rozitsky, Machimbarrena i Wycherstaff. A tall d’anècdota, a la defensa s’alineava Marcelo Bernabéu, germà de Santiago, el que seria davanter madridista i posteriorment president de la societat blanca durant tants anys.

Per la seva banda, el Barça, que encara vivia al núvol de l’eufòria de la triomfant temporada passada, basava l’excel·lència del seu joc en cracs com els germans Wallace, Enric Peris i un joveníssim davanter filipí anomenat Paulino Alcántara. A més, les estadístiques jugaven a favor dels locals, que en els dos primers enfrontaments ja s’havien imposat als blancs (1-3 a Madrid el 1902 i 5-2 a Barcelona quatre anys després).

Eficàcia golejadora barcelonista

Eren els temps en què es jugava amb dos defenses, tres migcampistes i cinc davanters. Donat el caràcter amistós del partit, i disposats a oferir un bon espectacle, ambdós conjunts van sortir obertament a l’atac, per la qual cosa les anades i vingudes se succeïen a les dues porteries. La diferència va residir en el fet que els desencertats davanters madridistes es van topar amb un Reñé incommensurable, mentre que l’atac barcelonista va ser demolidor. A la primera part Carlier va fer dos gols i després del descans el festival blaugrana es va arrodonir amb les dianes d’Alcántara, Percival Wallace, Greenwell (de penal), Carlier, i, de nou, Percival Wallace. El resultat hauria pogut ser més ampli, però Alcántara va fallar un penal.

Nova victòria del Barça al segon partit

L’endemà es va jugar un segon partit Barça-Madrid al mateix escenari. No se sap si empès per un desig inconscient d’equilibrar les forces (vist el resultat del dia anterior), l’equip local va aixecar el peu de l’accelerador i va guanyar per un escàs 1-0, amb gol d’Alcántara. Novament els davanters visitants van xocar amb la muralla de Reñé, que va avortar totes i cadascuna de les ocasions blanques. I per a l’estadística va quedar que després d'aquell resultat el Barça ja portava un ple de quatre victòries en quatre partits contra el Madrid.