fcb.portal.reset.password

Altimira, Vilanova i Roura, amb la Lliga al Camp Nou / FOTO: MIGUEL RUIZ-FCB

Tito Vilanova, Jordi Roura i Aureli Altimira són gent de poble, planera, que parla sense embuts. Es coneixen des que són adolescents, han passat moltes hores junts i han compartit experiències a la Masia, als equips inferiors del Barça i saben el que és haver-se de buscar la vida fora per continuar fent el que més els agradava, jugar a futbol. Pep Guardiola els va tornar a unir per formar part de l’estructura tècnica del primer equip del Barça.

L’any 2012, amb l’adéu de Guardiola, tots tres van fer un pas endavant. Pocs podien aventurar que la Lliga 2012/13 acabaria sent la millor de la història blaugrana. Ara, en una conversa per a la REVISTA BARÇA de la qual reproduïm  alguns extractes, Vilanova, Roura i Altimira parlen obertament de com han viscut aquest any. Des de la fita dels 100 punts fins com van afrontar la greu malaltia del primer entrenador. La dificultat ha estat no tenir ningú al darrere a la classificació que ens pressionés més temps

La xifra dels 100 punts a la Lliga enorgulleix el cos tècnic blaugrana, però creuen que el que realment és destacable del curs blaugrana és l’esperit competitiu de l’equip tot i tenir la Lliga molt ben encarada des del desembre. “Ens hem quedat curts. La dificultat ha estat no tenir ningú al darrere que ens pressionés més temps. L’any que el Madrid fa 100 punts, nosaltres en fem 91, i quan nosaltres fem els 99, el Madrid en fa 96. Un cop vam ser campions de Lliga el més normal era haver perdut algun partit i no haver arribat als 100 punts. Això demostra clarament l’esperit competitiu que té l’equip”, declara Vilanova.

Roura afegeix: “Es diu fàcil, però 100 punts és una animalada! Segurament podrem guanyar altres Lligues, però igual 100 punts no els podem fer, i no podíem deixar passar l’oportunitat, un professional no pot deixar-la passar”. “L’altre dia vaig llegir una comparativa –afegeix el Tito-, i el Barça ha guanyat Lligues amb 68 o 70 punts, i la majoria amb 80. 100 són molts punts. És molt difícil mantenir-se i guanyar cada any, això no passa en altres esports. El campió de l’NBA difícilment repeteix, i si la Champions no l’ha guanyat mai un mateix equip dos anys seguits per alguna cosa deu ser”.Marquem en verd els partits guanyats, en taronja els empatats i en vermell els perduts. Passa l'any, ho vas veient tot verd i veus que vas pel bon camí

L’Aureli Altimira explica que, malgrat la diferència, i que s’haurien pogut superar els 100 punts amb una mica de sort (com lamenten aquells gols a l’últim minut al camp del Celta, o de San Mamés!), no tenien “la sensació que la Lliga estava guanyada”. Al seu despatx penja com va la classificació: “En verd els partits guanyats, en taronja els empatats i en vermell els perduts. Va passant la temporada i ho vas veient tot verd i veus que vas pel bon camí, però també marco la diferència amb el segon classificat i a la segona volta la diferència ha estat sempre la mateixa. El Madrid no perdia mai, nosaltres vam punxar algun partidet, però el segon no afluixava i per tant veus que el tema no està tancat”.

“El dia del Betis, sense anar més lluny”, recorda Roura. “Aquell dia, si perdíem, es podia donar la situació d’arribar al Calderón amb només 2 punts de diferència. Era fictici, si vols, perquè ells tenien dos partits més, però s’hauria pogut donar aquesta situació”. El veritable perill hauria estat que el Madrid ho pogués arribar a creure. Tito Vilanova afegeix: “La sensació que hi havia dintre és que els teníem a 11 punts, però que en el moment que nosaltres abaixéssim el ritme i perdéssim una mica més de diferència, s’ho creurien, des d’allà farien força i nosaltres havíem d’anar al camp de l’Athletic Club, de l’Espanyol, de l’Atlètic de Madrid...”.

Un bon inici, clau

Vilanova i Roura coincideixen que arrencar bé ha estat clau per assolir la 22a Lliga del Barça. “Començar bé la primera volta era molt important i era la gran dificultat. Fins aquell moment, els jugadors m’havien vist com a segon entrenador i hi havia el canvi i el dubte de com m’acceptarien com a primer. No és el mateix ser segon en un lloc i arribar a un altre equip com a primer. Aquí, el mateix jugador al qual et dirigeixes vulguis o no t’ha vist abans com a segon”, afirma Vilanova.

Segons l’Aureli, aquest canvi de rol no va suposar cap problema per als jugadors. “Des de les primeres xerrades ja es notava que veien el Tito com a primer entrenador. Per l’atenció que prestaven, es veia que els jugadors es creien el que deia i que estaven convençuts que ell era el líder del vestidor”.

Tito creu que el seu tarannà va facilitar aquesta transició. “Potser pel meu caràcter, jo tampoc tenia una relació amb ells com a segon de molta proximitat o de col·legues, sempre havia marcat una distància, i, ja ho dic, crec que és per la meva manera de ser. Això al final va ser un avantatge”, opina.El que va decidir el Club quan vaig emmalaltir només podia passar aquí. Estic convençut que en un altre lloc hauria estat impossible

Al desembre la pitjor notícia del curs: Tito ha recaigut de la seva malaltia i ha de tornar a passar pel quiròfan. “És una cosa que ve sobtada, no ens ho esperem..., i s’han de prendre decisions”, comença dient Roura. Tito Vilanova recorda els moments més durs de la temporada: “Quan tens una malaltia així sempre hi ha una possibilitat de recaiguda, però en el meu cas feia la sensació que no passaria. Tot havia sortit modèlic i perfecte en el moment de l’operació. El Club tenia una decisió molt complicada i jo ho hauria entès i recolzat si la decisió hagués estat una altra i haguessin volgut posar un altre entrenador”.

Però la decisió del director esportiu i de la directiva no presenta cap dubte. El president Sandro Rosell i Andoni Zubizarreta ratifiquen que Tito segueix i seguirà sent l’entrenador i que Jordi Roura el substituirà mentre duri la seva absència. “El que va decidir el Club només podia passar aquí, pel fet que molta gent ens hem criat en aquesta casa, molts jugadors s’han fet en aquesta casa i la gent de l’'staff' som d’aquí, i per això es va poder portar. Però estic convençut que en un altre club hauria estat impossible”, assegura Tito Vilanova.

Tito, però, segueix mantenint les regnes des de la distància, quan el tractament l’obliga a viatjar a Nova York. La seva presència als Estats Units implica haver de prendre decisions sense veure el que passa en directe. Amb tot, la comunicació va ser molt fluida. Les noves tecnologies i un simple telèfon van permetre a Tito estar sempre en contacte permanent amb els seus col·laboradors. “La presa de decisions era igual que si el Tito hagués estat aquí, teníem un fil directe”, explica Roura.

Tito: "Veia els partits jo millor que ells"

Els tècnics desmunten el mite del WhatsApp. “El que fèiem –explica Tito- és cada quart d’hora o vint minuts comentar com ho vèiem per telèfon directe (amb una línia de telèfon fix per evitar problemes de cobertura) i a partir d’aquí prendre les decisions, com si estiguéssim asseguts tots tres junts”.

Tito dóna més detalls de com va ser el funcionament i la gestió interna durant la seva absència física. “Vaig estar sempre seguint l’equip i participant de les decisions, l’única diferència respecte a l’any anterior era la distància. El fet de ser a Nova York m’impedia ser aquí, però jo feia vida normal, passejava, anava a veure el bàsquet, l’hoquei, i si hagués estat a París hauria vingut tots els partits. L’any anterior vaig passar pel mateix procés, fent ‘quimio’ i ràdio i venint als entrenaments, i si hagués estat aquí hauria fet el mateix. Ara, la distància no m’impedia veure els entrenaments, m’enviaven la informació a través d’un núvol d’internet, i des d’allà els donava la meva opinió. Els partits els veia per la televisió i els veia jo millor que ells”.

Finalment, Vilanova torna a Barcelona i l’equip guanya la Lliga dels rècords. És hora de fer balanç i tots tres reconeixen haver après molt. “Home, el que més ha après sóc jo! Perquè sóc el que entra nou en l''staff', relata Roura. Tito Vilanova es mostra especialment satisfet “d’haver estat francs i anar sempre de cara amb els jugadors": "Cap d’ells podrà dir que el Tito, el Jordi o l’Aureli els ha enganyat. Sabem que si els enganyes un dia hauràs perdut tota la teva credibilitat. Crec que és el que hem fet i el que hem de seguir fent”, assegura Vilanova.

Tornar a dalt