fcb.portal.reset.password

Moment en què Koeman avança el FC Barcelona / FOTO: UC SAMPDORIA

L'imaginari col·lectiu del barcelonisme evoca sempre els mateixos records: el gol de Koeman, Cruyff saltant la tanca de publicitat, i Alexanco aixecant la Copa. Mai, però, s’ha repassat aquell històric partit des del punt de vista italià. I és que la nit del 20 de maig del 1992, de festes memorables a Barcelona, va tenir un gust molt amarg a Gènova. Allà, el record de Wembley és infinitament diferent al que hi ha a Catalunya. Està lligat al principi de la fi de la millor Sampdoria, que va fregar la glòria i, després de ser rebutjat per ella, va descendir lentament als inferns. Ara milita a la Serie B italiana.

Berna, Vialli i la pressió

En terres italianes ningú discuteix l'enorme mèrit del FC Barcelona de Johan Cruyff. Tot i això, tenen altres raons pròpies per explicar per què aquella emocionant final es va decantar cap a un costat i no cap a l'altre. "La Sampdoria va arribar a aquella final de la pitjor manera: no estava habituada a la pressió d'un partit així, la remor de la venda de Vialli centrava tota l'atenció i la final de tres anys enrere a Berna seguia molt present", explica Claudio Mangini, periodista del diari genovès 'Il Secolo XIX'.

A Suïssa, el Barça havia tombat per 2-0 la Sampdoria a la final de la Recopa, conquerida finalment pel conjunt italià un any després, davant l'Anderlecht. "En l'ambient regnava la distracció", apunta Alberto Polverosi, del ‘Corriere dello Sport’.

No els falta raó: la Sampdoria va aterrar a Londres amb quatre hores i mitja de retard sobre l'horari previst, i tot just 26 abans del xiulet inicial. "En aquella final s'enfrontaven dos equips que no havien guanyat mai la Copa d'Europa. Però un d'aquests era gran, i l'altre petit, i això es va notar", afegeix Stefano Zaino, periodista de ‘La Repubblica’, i que, com els seus companys, va seguir el partit en directe.

Contraatac sense encert

Malgrat la incertesa d'una final europea, el partit va transcórrer segons el previst. "Boskov ens va exigir concentració defensiva. Després, Vialli i Mancini havien de sorprendre al contraatac Nadal i Koeman, defenses forts i una mica lents", assenyala Gianluca Pagliuca en declaracions a fcbarcelona.cat. La idea va sortir mig bé. Van evitar el setge blaugrana, però van desaprofitar les oportunitats de què van gaudir. "El joc de Boskov, com el de Trapattoni (llavors a la Juventus), era la resposta al futbol de Sacchi (llavors seleccionador italià). Es basava en la defensa i el contraatac, i es pot dir que pràcticament jugava a un esport diferent del del FC Barcelona", resumeix Polverosi.

L’adéu de Vialli, Pari i Boskov

Lombardo va ser un dels jugadors destacats d’aquella final i el més ben valorat per tots els mitjans italians. “Individualment vaig quedar molt content. Potser va ser un dels meus millors dies, sobretot per l'escenari i les circumstàncies. Vaig donar-ho tot", reconeix. I col·lectivament? "Érem un club petit que va fer un partit òptim. Això et fa sentir molt, molt orgullós, encara que perdéssim", afirma.

Gianluca Vialli també va fregar el gol fins en tres ocasions, dues de molt clares en la segona part. Continua sense haver-hi acord a l’entorn de la seva figura. "Segurament no va ser el millor partit de Vialli", lamenta Pagliuca, mentre que Lombardo creu que va rendir "a un gran nivell". Tot i això, és Fausto Pari, migcampista encarregat de Laudrup, qui l’encerta: "Vialli ho tenia fet amb el Juventus. El president Paolo Mantovani volia vendre, i va jugar la final amb massa pressió. Volia acomiadar-se amb gol i victòria, i va fallar més del compte". La prèvia de la final va estar marcada pels rumors de traspàs de Vialli, que finalment va jugar a Wembley el seu últim partit amb la Samp.

També Pari, que no té cap problema a reconèixer que el 20 de maig ja sabia que se n'aniria: "Vaig firmar pel Nàpols quatre dies abans de jugar aquella final. Vialli va acabar signant dos dies després de perdre". També el seu tècnic, Vujadin Boskov, va deixar l'equip a final de temporada, i va ser substituït per Sven Goran Eriksson. Segons Mangini, no queda consol per als gairebé 30.000 'tifosi' que van viatjar fins a Londres: "Era l'ídol de l'afició, però Vialli se n'hauria anat igualment amb una victòria". Gènova se li quedava petita. L'ara tècnic del Manchester City, Roberto Mancini, va decebre a la final. "Va jugar amb molèsties, per sota del seu nivell", coincideixen a dir els consultats.

"No va ser falta"

En el minut 111 és quan va arribar la jugada decisiva: falta d’Invernizzi sobre Eusebio a prop de la frontal. Premsa i jugadors italians hi estan d'acord: "No va ser falta". "Va ser una decisió massa dubtosa, i molt severa per a nosaltres, sobretot pel moment del partit en el qual ens trobàvem", assegura Pagliuca. Pari li resta importància: "Encara que no s'hagués xiulat, hauríem perdut. Així ho volia el destí". El porter va ordenar una barrera amb sis homes, i fins a tres -dos de la barrera- van sortir disparats cap a Koeman quan l'àrbitre va manar llançar, però la pilota es va colar entre ells. "A Itàlia se segueix debatent sobre si va ser error de Pagliuca o no, perquè la pilota va entrar pel seu pal", detalla Zaino. El porter s'exculpa: "Si la barrera no s'arriba a obrir, la paro, però fins a l'últim segon no vaig veure la pilota". Preguntat per una hipotètica tanda de penals, es mostra convençut. "Sabíem com tiraven els penals. Havíem estudiat Koeman, Stòitxkov, Laudrup... Aquí m'hauria sentit molt segur", confessa ara.

Lombardo: "Encara dóno voltes a l'ocasió que vaig fallar"

El campió, però, ja havia estat decidit per Koeman. Pari no va voler ni quedar-se amb la seva medalla de subcampió i la va llançar al públic. "Dies després, l'aficionat que la va agafar em va demanar canviar-la per una samarreta, així que ara tinc la medalla. Però tant me fa. No estic content amb ella", sentencia. Alguns, com Lombardo, segueixen turmentats 20 anys després: "Va ser molt dolorós perdre així. La Sampdoria segurament mai tornarà a tenir una oportunitat igual. És per això que encara dono moltes voltes a l’ocasió que vaig fallar".

Tornar a dalt