Senyores i senyors,

Vull començar amb un agraïment doble: en primer lloc, a la junta directiva del FC Barcelona i al seu vicepresident Carles Vilarrubí el fet d’haver-me convidat a fer la glossa de Josep Suñol i Garriga. I, en segon lloc, per la decisió de celebrar l’any Suñol i de fer-ho amb actes que com la inauguració d’aquest espai al Museu o el fet de posar el nom a la Llotja presidencial quedaran per sempre més a la memòria col·lectiva barcelonista.

Glossar la figura de Josep Suñol i Garriga és relativament senzill, malgrat la complexitat del personatge. Em penso que n’hi ha prou en dir que era un burgès d’esquerres. Queda dit en tota la seva complexitat, perquè ja es veu com són de difícils de casar les condicions de burgès i d’esquerres.

Era burgès de naixement. Va néixer en el si d’una família que havia fet molts diners amb el comerç de productes colonials i amb la indústria del sucre. Però, alhora, probablement per la influència del seu oncle Ildefons, era d’esquerres per convicció.

Per dir-ho amb un arquetip de la literatura catalana, Josep Suñol i Garriga era una síntesi molt perfecte del senyor Esteve i el seu fill Ramonet. Perquè, d’una banda, ell valorava la necessitat de fer diners. Mai va renegar la seva condició de burgès ni la d’hereu del negoci familiar en què es sentia implicat. Més d’una vegada, va abandonar alguna de les seves múltiples activitats perquè havia de dedicar-se a l’empresa. I perquè, d’una altra banda, com el Ramonet de Santiago Rusiñol, Suñol donava als diners un valor d’ús i no pas un valor de canvi. Els diners no eren el seu objectiu, fer diners no era el seu propòsit últim. L’objectiu era el país i la seva gent, Catalunya i els catalans i a ells va dedicar tots els seus esforços i tot el seu talent i hi va esmerçar els recursos de què va poder disposar.

Josep Suñol i Garriga va ser un personatge fascinant i extraordinari. Com n’hi ha pocs. I, tanmateix, és un gran desconegut.

Hem d’agrair al FC Barcelona que el rescatés de l’oblit l’any 1996, amb motiu del seixantè aniversari del seu assassinat al front de Madrid, durant els primers dies de la Guerra Civil, el 6 d’agost.  I a Josep Maria Solé i Sabaté, Carles Llorens i Antoni Strubell la investigació tan rigorosa i minuciosa que van dur a terme i que van plasmar al llibre L’altre president afusellat. Seixanta anys d’oblit per una personalitat cabdal a la història de Catalunya són massa anys.

Com que el FC Barcelona té un pes fenomenal, molts cops abassegador, sempre he pensat que la figura de Suñol havia quedat esmorteïda per la seva condició de president del FC Barcelona i que la seva obra global havia caigut sepultada sota el mite de l’altre president afusellat.

La figura de Suñol va molt més enllà de la seva condició de president del FC Barcelona, càrrec que va exercir durant un any tot just, el darrer de la seva vida. Crec que en aquest espai que s’inaugura avui queda prou ben reflectida i resumida la seva trajectòria àmplia i diversa.

Suñol, a més d’empresari, va ser directiu i president de la Federació Catalana de Futbol, directiu i president del FC Barcelona, president de l’Automòbil Cluc de Catalunya, periodista, editor i propietari d’un setmanari de gran popularitat, la seva carrera periodística és llarga, als periòdics La Nau, La Nau dels esports i La Rambla, i polític, va ser diputat a les Corts espanyoles per ERC els anys 1931, 1934 i 1936. Prova de la seva popularitat és que a les primeres eleccions a què es va presentar, a les del 1931, va treure més vots que no pas Francesc Macià i Lluís Companys.

Si el definíssim en els termes actuals, diríem que Suñol era un personatge mediàtic. La seva presència als mitjans era constant, no només en els que col·laborava i finançava.

Múltiples fronts d’actuació per una sola causa, perquè per a Suñol el periodisme, la política i el futbol, a l’igual que el negoci familiar, eren mitjans a través del qual implementar el seu propòsit de país. El lema Esport i ciutadania amb què va aparèixer La Rambla gairebé des de l’inici era, de fet, el seu lema de vida.

Perquè Suñol va ser tot el que hem dit però, sobretot, va ser un mecenes social. Els posaré dos exemples que em penso que ho resumeixen amb exactitud.

Des de La Rambla, va fer una campanya rere l’altra a favor de causes tant polítiques com socials, per les quals obria subscripcions populars i sempre era ell, la seva esposa, el seu fill i La Rambla els primers a contribuir amb quantitats generoses. No només feia campanya per la llibertat dels presos polítics, n’ajudava les famílies que havien quedat en situació precària i quan els presos tornaven clamava per trobar-los feina. En aquest sentit, quan es va instaurar la República, la Generalitat va adoptar una política de suport a les persones que no tenien feina i Suñol va contribuir a la creació d’un fons social amb la donació de 5.000 pessetes.

Suñol va lluitar per una Catalunya que fos nacionalment lliure, culturalment rica i socialment justa. “Som un poble civilitzat que té fam de justícia i de llibertat”, va escriure. Hi va consagrar la seva vida, va viure i va morir per Catalunya.

Quan va ser assassinat era president del FC Barcelona. En la darrera entrevista que li va fer El Mundo Deportivo el juliol de 1936, Suñol, que ja tenia decidit deixar el càrrec a l’agost per poder-se dedicar més plenament a la política i l’empresa, va dir que deixava dues tasques per resoldre: una, que el futbol hispà el regeixi un Comitè de cinc membres, tres dels quals siguin invariablement del Madrid; i la segona, l’obra cultural que el Barcelona pot i ha de tenir.

Totes dues resten pendents, per bé que em penso que n’hi ha una més fàcil de resoldre que no pas l’altra.

Sempre és difícil i arriscat fer segons quina projecció. Però em penso que aquesta és encertada: Josep Suñol i Garriga estaria meravellat de quina grandesa té avui el FC Barcelona i estaria agraït, molt agraït, pel reconeixement i l’esforç que han fet les successives directives del FC Barcelona, des de la de Josep Lluís Núñez fins arribar a la de Josep Maria Bartomeu, passant per les de Joan Laporta i Sandro Rosell, per recuperar la seva obra i fer que la seva memòria perduri per sempre més.

Moltes gràcies.